Els que no volen la pau

Sembla que els processos de pau al País Basc i a Irlanda del Nord hagin de tenir poques coses en comú. No és així, perquè mentre hi ha unes parts que mostren interès en el diàleg i en la cerca d'un consens que permeti resoldre el conflicte, unes altres estan obcecades en no cedir ni un mil·límetre al rival, ben bé com si les parts en litigi vinguessin d'un khanat de l'època medieval.

A Irlanda del Nord l'IRA ha desenvolupat una important activitat per cloure el conflicte armat amb el govern de Downing Street per tal d'adequar el camí per a la reunificació d'Irlanda des de vies més pròpies al context sòciopolític d'aquest temps. Fins i tot l'anterior premier finlandès Martti Ahtisaari va supervisar personalment el segellament dels arsenals de l'Exèrcit Republicà Irlandès. Fet que certificava la bona voluntat dels provos.

Malgrat això, en tota negociació han de ser totes les parts implicades les que cedeixin a favor d'obrir escletxes per trobar un nou consens. En aquest sentit pels republicans era condició sine qua non restaurar el parlament d'Stormont des del qual encarar la via autonomista cap a la democràcia dels vots i no de les armes. Però un cop havent sorprès tots els analistes polítics, que no s'imaginaven fins on eren capaços d'arribar l'IRA i el Sinn Féin, quan ha tocat moure fitxa als unionistes el procés s'ha precipitat a la deriva. Perquè, acostumats a ostentar el poder polític, econòmic i social dels sis comtats del nord d'Irlanda, ara veuen que la pau pot dur-los a una situació on cada persona valgui un vot. Amb la violència arraconada i les màfies relegades a l'ostracisme, la transparència política acabaria portant els irlandesos del nord a la reunificació amb la seva república, més rica i propera als ciutadans que no pas el Regne Unit de la Gran Bretanya, políticament depauperat i lluny d'Europa com mai ho havia estat.

Per aquesta raó aquest divendres Michael Stone, un històric paramilitar de l'Ulster Defence Association (UDA), ha intentat assassinar el líder republicà Gerry Adams quan ha entrat al parlament d'Stormont amb granades i altre material bèl·lic. Per sort per Adams i pel procés de pau, Stone no va poder dur a terme les seves macabres intencions. I dic macabres, perquè aquest individu que fa un parell d'anys apareixia als documentals de la BBC com l'exemple de l'unionista redimit, ja havia comès una massacre el 1988, quan va irrompre a l'enterrament de tres soldats de l'IRA llançant, també, grenades contra la multitud.

El fet evidencia per si mateix que, mentre una de les parts bel·ligerants (IRA) ha rebut un seguiment meticulós per tal que complís les exigències del procés de pau, l'altra ha seguit desenvolupant la seva activitat amb tota normalitat sense que ni el Regne Unit ni la comunitat internacional s'hagin pres molèsties per garantir uns mínims de paritat. I Ian Paisley i els seus hooligans d'extrema dreta han campat com sempre ho havien fet: amb provocacions, amb impunitat i amb violència, molta violència.

Fins a aquestes alçades el moviment republicà ha cedit, ara toca que cedeixin els unionistes, perquè si aquests no ho fan el procés de pau se n'haurà anat en orris.