18 febrer 2007

Candidat d'Esquerra a Sant Quintí






La secció local de Sant Quintí de Mediona va ratificar la meva candidatura per encapçalar la llista d'Esquerra al meu poble de tota la vida. A més, tindrem cap de llista de les JERC!

Per a més informació us convido al meu bloc de candidat, on diàriament intentaré exposar les nostres idees per la vila. Tanmateix, no us penseu que abandono el matadracs, encara que el tinc una mica abandonat, una mica bastant. A veure com surt tot.

09 gener 2007

Conferència sobre el conflicte àrabo-israelià

Divendres, 12 de gener

19.30 hores a l'auditori del Museu de Vilafranca

"Estiu del 2006: la guerra del Líban viscuda des d'un kibbutz"

a càrrec de Pol Pagès i Pont


Us hi espero a tots!

23 desembre 2006

Al PSOE li deixem fer de tot

Quan Josep Pla va dir que "el que més s'assemblava a un espanyol de dretes era un espanyol d'esquerres", no li faltava raó. Una frase tan curta i que diu tant de la visió que els espanyols tenen de nosaltres i de les nostres reivindicacions polítiques, econòmiques, socials i culturals.

Escric aquest post bastant tip de la consciència social de la gent del meu país, perquè quan el PP governa a Espanya tots som bons per manifestar-nos a tort i a dret, i quan ho fa el PSOE ningú piula, malgrat que hi hagi molts exemples per fer-ho.

Aquests dies serem testimonis de la fi de les emissions en català de RNE-4 i de les desconnexions en català de TVE, que només salvaran els 30 minuts diaris d'informatiu, tal com es fa a l'Estat Francès amb les diferents llengües nacionals (perquè quedi ben clar quin model segueixen a Ferraz). RTVE addueix a criteris d'eficiència econòmica el desmantellament dels estudis de Sant Cugat, però si filem prim resulta que, per exemple, la néta de Franco cobra 50.000 euros setmanals per aparèixer a "Mira quien baila" poc més de 10 minuts. Ja es veu per on retallen!! I els programes escombraria són la prioritat de la progresia socialista abans que no pas el dret del 20% de la població de l'Estat a tenir descodificacions en la seva llengua a la televisió pública.

I perquè valgui la paradoxa, el Ministeri d'Educació es treu de la màniga un reial decret d'ensenyances mínimes a través del qual s'imposarà una tercera hora de castellà a les escoles públiques del país, perquè segons diuen els experts en la matèria els joves de Catalunya no se saben expressar bé en castellà. Però, i en català, que ho han estudiat? Perquè malgrat haver estat sotmesos a l'estricte règim nacionalista català autoritari i rentacervells, avui encara molts joves castellanoparlants s'embarbussen per dir "bon dia". Quina doble vara de medir!

A tots aquells catalans que se senten espanyols i que el 2004 van votar Zapatero creient-se l'eslògan que deia "ningú farà més pels catalans" els emplaço a votar el PP, d'igual manera als espanyols que voten el PSOE. Perquè si a Espanya guanya el PP, els catalans com a mínim protestarem, fet que constatarà que al poble català li queda un mínim de dignitat.

21 desembre 2006

La veritat incòmoda

Aprofitant les hores mortes que em permet el procés gripal que fa dies que arrossego, aquest matí he mirat el documental mediàtic de l'any: An inconvenient truth, presentat per Al Gore.

En primer lloc, destaco la rellevància que té per a mi el fet que el medi ambient ja sigui un tema d'interès general per la societat. També la involucració de polítics de primer nivell en aquest problema social tan greu, que sembla que només s'hagi de cenyir a aquells col·lectius específics de la societat que s'anomenen "alternatius", amb tota la càrrega irresponsable que comporta aquest nom.

Però malgrat aquests aspectes, he d'afegir que el documental no traspassa més enllà de la capa superficial de qualsevol ecologista novell. El film s'acaba amb una frase encertada però ambígua "canviar el món depèn de vosaltres", i això no ho comparteixo en absolut. Als països democràtics els ciutadans podem condicionar els governs, i aquests al seu torn el sistema sempre que l'equilibri de forces ho permeti. Però les persones per si soles no podem incidir en els grans comportaments globals. Per exemple, els embolcalls, perquè avui dia tota mena de productes porten tres o quatre embolcalls totalment inútils. Però tenim alternativa? No. L'única alternativa en aquests àmbits és que l'estat legisli contra aquestes pràctiques. O per contra, el transport públic, si bé és cert que en àrees metropolitanes és molt senzill poder triar entre el cotxe privat, el tren, l'autobús o qualsevol altre mitjà, a les àrees pseudo-rurals el transport públic no és una alternativa eficaç en cap dels sentits. El senyor estat ens falla, i no ens implementa amb una bona xarxa de transport públic o de qualsevol altre tipus de polítiques públiques. El mateix passa amb els hidrocarburs i les energies renovables. O us penseu que Gas Natural i Repsol-YPF (de fet, tots dos depenen de La Caixa nostrada) no han fet mans i mànigues per evitar-ho?

El problema del medi ambient té un nom: capitalisme. Creure que l'única via de desenvolupament econòmic possible és la producció desenfrenada sense paliatius. I no es tracta d'això, hem de produir allò que és necessari, i basar-nos en una economia real. No pas crear la necessitat forçada per consumir uns productes determinats prèviament ja fabricats. I la paraula en qüestió que ens evoca a aquest caos és el consum. Per què hem de consumir igual o més que el veí? Per què ens hem d'inventar necessitats? Senzillament, perquè l'evolució dels mitjans de comunicació i la publicitat s'han convertit en armes als serveis d'una minoria. I aquesta minoria entén que, malgrat el món se'n vagi en orris, el seu nivell de vida particular augmenta i molt.

Per tant, als que encara creiem en un món serè (que som ben pocs) només ens resta una única opció, canviar les lleis per tal d'adequar l'economia al desenvolupament tolerant amb el medi i amb la resta dels pobles de la terra. I això no és cosa fàcil, perquè l'oligarquia dirigent farà mans i mànigues per evitar-ho.

10 desembre 2006

Mala notícia: s'ha mort Pinochet

Sé que el títol d'aquest post és més que provocador, però per a mi és una mala notícia que el dictador Augusto Pinochet s'hagi mort.

Des de la setmana passada quan va tenir el primer infart ja vaig augurar la mala nova. Pinochet es moriria sense ser jutjat. I aquest ha estat l'últim triomf d'aquest ésser que el 1973 va decidir aixecar-se contra el govern democràtic de Salvador Allende, i fer que l'11 de setembre no fos patrimoni exclusiu dels catalans. A partir d'aquesta data també ho seria dels xilens, un poble treballador i espavilat com nosaltres, els catalans.

Pinochet va iniciar una dictadura ferotge al més pur estil del feixisme europeu del període d'entreguerres, però amb un afegitó particular, estava estretament vinculat als interessos exteriors dels Estats Units i era coordinat per la ferotge Escola de les Amèriques de Panamà, orquestrada per la CIA. Fins el 1990 Xile va patir una de les dictadures més cruels de la història de la humanitat, amb milers de detinguts, assassinats i desapareguts, i amb onades d'exiliats, alguns dels quals he tingut l'honor de conèixer.

Qui avui s'ha mort a l'edat de 91 anys era un genocida, un torturador i un feixista de la pitjor mena, però la seva mort me'n recorda una altra, la de la Franco, que també va morir al llit mofant-se de tots els lluitadors antifranquistes, que van ser incapaços d'ajusticiar-lo abans. Avui els temps han canviat, i Pinochet va tenir la mala sort que un tal jutge Garzón (possiblement per netejar la mala imatge del seu càrrec a l'Estat Espanyol) va sol·licitar al Regne Unit la seva extradició quan el dictador s'hi trobava per fer-se una intervenció en un hospital. El procés va ser llarg, i quan finalment la justícia britànica en va acceptar l'extradició Jack Straw, ministre de l'interior britànic, va amnistiar-lo tot vetllant pels interessos atlantistes de la Union Jack. De nou a Xile, sorpresa, la justícia va retirar-li la impunitat i el càrrec de senador vitalici i va endegar un procés per jutjar-lo, però el drets humans que ell mai va respectar l'exhimien una vegada i una altra per motius de salut.

Avui s'ha mort un tirà, un dictador que havia sigut l'autoritat suprema de Xile i que havia fet i desfet al seu lliure designi. Per una persona com ell el pitjor càstig que podia haver sofert era la humiliació d'haver-se vist jutjat per l'estat que havia dominat. Per tant, la seva mort és una victòria de Pinochet i dels seus que fa que la injustícia no sigui sentenciada.

Per molts xilens avui és un dia d'alleujament. Un punt i a part d'un capítol de la història, però els crims que un dia es van cometre avui ja no es poden castigar.