Aprofitant les hores mortes que em permet el procés gripal que fa dies que arrossego, aquest matí he mirat el documental mediàtic de l'any:
An inconvenient truth, presentat per Al Gore.
En primer lloc, destaco la rellevància que té per a mi el fet que el medi ambient ja sigui un tema d'interès general per la societat. També la involucració de polítics de primer nivell en aquest problema social tan greu, que sembla que només s'hagi de cenyir a aquells col·lectius específics de la societat que s'anomenen "alternatius", amb tota la càrrega irresponsable que comporta aquest nom.
Però malgrat aquests aspectes, he d'afegir que el documental no traspassa més enllà de la capa superficial de qualsevol ecologista novell. El film s'acaba amb una frase encertada però ambígua "canviar el món depèn de vosaltres", i això no ho comparteixo en absolut. Als països democràtics els ciutadans podem condicionar els governs, i aquests al seu torn el sistema sempre que l'equilibri de forces ho permeti. Però les persones per si soles no podem incidir en els grans comportaments globals. Per exemple, els embolcalls, perquè avui dia tota mena de productes porten tres o quatre embolcalls totalment inútils. Però tenim alternativa? No. L'única alternativa en aquests àmbits és que l'estat legisli contra aquestes pràctiques. O per contra, el transport públic, si bé és cert que en àrees metropolitanes és molt senzill poder triar entre el cotxe privat, el tren, l'autobús o qualsevol altre mitjà, a les àrees pseudo-rurals el transport públic no és una alternativa eficaç en cap dels sentits. El senyor estat ens falla, i no ens implementa amb una bona xarxa de transport públic o de qualsevol altre tipus de polítiques públiques. El mateix passa amb els hidrocarburs i les energies renovables. O us penseu que Gas Natural i Repsol-YPF (de fet, tots dos depenen de La Caixa nostrada) no han fet mans i mànigues per evitar-ho?
El problema del medi ambient té un nom: capitalisme. Creure que l'única via de desenvolupament econòmic possible és la producció desenfrenada sense paliatius. I no es tracta d'això, hem de produir allò que és necessari, i basar-nos en una economia real. No pas crear la necessitat forçada per consumir uns productes determinats prèviament ja fabricats. I la paraula en qüestió que ens evoca a aquest caos és el consum. Per què hem de consumir igual o més que el veí? Per què ens hem d'inventar necessitats? Senzillament, perquè l'evolució dels mitjans de comunicació i la publicitat s'han convertit en armes als serveis d'una minoria. I aquesta minoria entén que, malgrat el món se'n vagi en orris, el seu nivell de vida particular augmenta i molt.
Per tant, als que encara creiem en un món serè (que som ben pocs) només ens resta una única opció, canviar les lleis per tal d'adequar l'economia al desenvolupament tolerant amb el medi i amb la resta dels pobles de la terra. I això no és cosa fàcil, perquè l'oligarquia dirigent farà mans i mànigues per evitar-ho.
