Aquell sant sopar

Dissabte passat l'expedició nisq formada pel Surri, el Txepph, el Marc i jo va anar a sopar a Vilafranca com aquell qui no vol la cosa. Vam sortir a les deu de Sant Quintí, i clar, a aquelles hores més aviat et fan escurar els plats. Teníem dues alternatives inicialment proposades de cara assaborir un bon àpat. La primera era el Via Fora!, ara bé el local estava pleníssim de gent i una cambrera de seguida se'ns va treure de sobre. Així doncs, ens vam dirigir a la segona alternativa possible, el Centre, però veient el local des del carrer estant ja vam suposar que la cambrera en qüestió també ens diria subliminalment un "foteu el camp que vull plegar d'hora, que avui és dissabte i tinc ganes que el meu manso em foti una bona ballada". Una altra vegada els nisq rebíem carabassa. De mica en mica sense acabar d'omplir la pica, els nervis ens començaven a passar factura a tres membres de l'expedició que no havien menjat res des de l'hora de dinar per fer més "puesto" al sant sopar que teníem programat. Seguidament vam, per fi, poder entrar a un local del qual no en diré el nom, més que res perquè qui després citaré no em vingui a buscar amb kit de sadomasoquisme, ai ella. Allà tot i que ens van fer esperar un colló i mig de l'altre, vam poder menjar, amb l'agregat que el nisq Surri va endrapar-se una pizza a priori del menú infantil: la Popeye. Imagineu-vos la cara de la cambrera quan li va preguntar què volia per sopar!! no donava fe!! xD

Mentre menjàvem i bebíem un bon vi (Jeroni, per veure un bon vi no cal que valgui 12 euros) els nisq vam obrir dos fronts segons com estàvem asseguts. Un servidor es va fixar delerosament en la cambrera, i ara ho diré: era ben curra!! Fins i tot em vaig pensar que la meva pizza (que era una mica més dolça, dolça com les figues) no havia estat cuita al forn, sinó en un altre lloc igual de calentet. Per la seva banda, l'altre sector nisq es va centrar en un prominent escot que guardava un imponent pengim-penjam que més tard es veuria des d'un perfil lateral des de la nostra taula. Vam fer l'intent de copsar per a la posteritat aquelles síndries de quilo, però dissortadament el meu mòbil de 20 euros no té les capacitats fotogràfiques dels mòbils de les quilles. Què hi farem! Però la vida continua i espero que repetim un sopar perquè m'ho vaig passar molt bé.

Die Linke - L'Esquerra

Després de moltes setmanes de patiment, després d'un intens estiu d'alts i baixos, d'especulacions i d'infinitat d'atacs d'uns i altres, finalment ahir, el Partit de l'Esquerra va obtenir el premi del poble per la seva coherència ideològica, per la seva perseverança en el treball, per la seva fidelitat amb Alemanya i pel seu compromís amb l'esquerra. Sí, aquest és el partit de l'esquerra, i no pas cap altre: ni l'SPD d'Schröder, molt lluny del més gran partit europeu de tots els temps amb Lasalle, Bernstein o Brandt; tampoc els verds han demostrat res més enllà del seu fals progressisme d'etiqueta "pija", les seves maneres de fer-se els macos els han portat a deixar de ser el referent d'aquella esquerra desencantada amb un SPD massa encaterinat amb el discurs de la tercera via de Giddens, aplicada fins a l'última coma per Blair.

El Partit de l'Esquerra, unió política del recent creat WASG (2005), com a alternativa electoral per garantir els drets socials i provinent de l'escissió de l'ala esquerra de l'SPD encapçalada pel carismàtic Oskar Lafontaine, i per l'històric PDS, hereu de l'antic KPD, i de l'oficial SED durant l'antiga RDA. Aquesta unió d'ex-comunistes i socialistes tangible sota les sigles de Linkspartei ha estat una bola d'oxigen per l'esquerra alemanya i, per extensió atesa la seva importància, pel conjunt de l'esquerra europea. El camí no ha estat fàcil, el PDS s'ha mantingut durant tots aquests anys com la segona força als landers de l'Alemanya de l'Est, però mai havia pogut tocar la glòria a la resta d'Alemanya. Per la seva banda, el WASG neix sobretot en aquells landers industrials d'hegemonia socialdemòcrata, com ara el motor econòmic d'Europa: Westfàlia-Renània del Nord. Tot i així, l'entesa Gysi-Lafontaine (líder dels comunistes i dels socialistes) ha tingut els seus contres, sobretot quan des de sectors de l'SPD es va acusar als seus líders d'oportunistes, ja que cal recordar que tant un com l'altre havien dimitit dels seus càrrecs anteriors per desavinences amb la direcció del PDS i de l'SPD. Tot i així, el carisma d'aquests dos líders, l'un a l'Est i l'altre a l'Oest i especialment al seu fortí natal del Sarre, ha pogut més i ha possibilitat un nou panorama polític al país més fort de la UE.

Finalment, la nova esquerra ha obtingut el 8,7% dels vots i 54 diputats, els dos grans han pràcticament empatat tot i l'avantatge inicial de la Unió de més de 15 punts, els verds han recolat tímidament, els liberals s'han situat en tercera posició, i els neonazis de l'NPD han vist frustrades les seves aspiracions d'entrar al Bundestag. Caldrà veure la política de pactes, però el fet que els grans partits descartin un pacte amb l'Esquerra, no farà altra cosa que reavivar el debat i posar les coses al seu lloc. Per la fi de la socialdemocràcia neoliberal, visca la nova esquerra europea!

Quines coses ...

Fa un parell de setmanes un famós telepredicador nord-americà de passat i present republicà (X Robertson) va demanar obertament que els EUA assassinessin a Hugo Chávez pel perill polític que representava. La setmana passada el president veneçolà va replicar demanant l'extradició de Robertson d'acord al dret internacional públic per apologia del terrorisme. A més a més, en la mateix compareixença Chávez informava que des d'aquell dia Veneçuela vendria el petroli un 40% més barat per a les classes populars, incloses les nord-americanes. En paral·lel a les seves declaracions, els meteoròlegs nord-americans pronosticaven un l'arribada d'un gran huracà que assetjaria els estats del golf de Mèxic, especialment Alabama, Louisiana i i Mississipí. Avui, havent passat la catàstrofe del Katrina una nova catàstrofe acaba de sortir a la llum, la incompetència dels Estats Units, els quals són capaços d'anar a "salvar" el món de l'eix del mal i a dir qui pot governar altres països, quan a l'hora de la veritat no saben ni solucionar els seus propis problemes. Davant d'una catàstrofe natural poca cosa s'hi pot fer, ara bé, quan aquesta s'ha esvaït tot estat que es consideri mitjanament desenvolupat ha de comptar amb mecanismes per pal·liar-ne les conseqüències, i aquí s'ha demostrat que el model neoconservador de l'Amèrica blanca, capitalista i religiosa és sinònim de caos i anarquia. No fa falta una intensa comunitat parroquial, fa falta una societat civil forta que sàpiga vetllar pels seus drets i pel seu entorn. Mentre els Chávez treballen pel seu país, altres destrossen el seu i els dels altres.