18 novembre 2005

Kosovo lliure!


Per més que ho llegeixi i ho rellegeixi no m'ho puc creure. L'ONU, l'Organització de les Nacions Unides, l'organització menys eficient i menys eficaç del món, insígnia de batalles perdudes i d'un complex patològic respecte els imperis, vetarà tota possibilitat d'independència de Kosovo. Quina camama, senyors!
Demà divendres el parlament autònom de la regió serbo-montenegrina de Kosovo votarà presumiblement una proposició a favor de declarar unilateralment la independència del país després de romandre sis anys sota l'empar de les Nacions Unides. Kosovo està poblat des de fa relativament pocs segles per una majoria aclaparadora d'albanesos, els quals a partir del passat segle XX van arribar a ser més del 90% de la població, tot beneficiant-se de les migracions sèrbies cap a Belgrad. A més a més, cal destacar que Kosovo és el bressol nacional del poble serbi, el qual va haver d'emigrar cap al nord a causa de les contínues escomeses turques des de 1389.
Sèrbia, qui es creia guardiana de Iugoslàvia, ha quedat reduïda, feta a miques, i fins i tot el 2006 podria quedar-se sense accés al mar quan Montenegro ratifiqui la independència en referèndum popular. Tanmateix, no sembla pas que Kosovo pugui comportar res significatiu a la regió balcànica en termes geopolítics. Tot i així sí que els té. Des de l'òptica política una possible gran Albània -amb Kosovo i un terç de Macedònia- podria representar un contrapoder a Grècia i Sèrbia, a més que, afeblint Macedònia, Bulgària tindria via lliure per controlar encara més el país que va veure néixer el gran Alexandre, fins i tot, podria annexionar-se'l. Ara bé, aquesta Albània de l'era post-Hoxha un dia o altre es despertarà, ja que un país situat al centre de la Mediterrània amb una demografia favorable i uns veïns avantatjats, atraurà moltes inversions, i si no, tinguem present quan els EUA pretenien instal·lar-hi allà la seva flota mediterrània.
Pel que fa a la independència de Kosovo, que presumiblement acabaria essent una unió amb la pàtria mare en un termini breu de temps, afirmar que ningú, ni la mateixa ONU, pot pretendre mantenir un Status Quo pervers, que ha comportat guerres i que no ha solucionat ni els problemes nacionals ni econòmics del país. Si creia poc en l'ONU, ara encara hi crec menys. L'esperit d'Skanderbeg és viu.

17 novembre 2005

Ben fet

No enganyaré ningú quan digui que els 23 anys de CiU a la Generalitat ben poca cosa han aportat a la construcció nacional a part de TVC i els Mossos d'Esquadra. La recuperació parcial de llibertats i autogovern no està lligada a CiU, sinó a un seguit d'esdeveniments de rang superior encara que aquesta federació 'nacionalista' se'ls hagi apropiat.
Tot i així, avui he llegit una notícia que dóna força a la imatge de catalanitat i de ciutadania de Pujol. L'ex-President s'ha apuntat al voluntariat lingüístic i una hora a la setmana es trobarà amb un argentí per ajudar-li a agafar fluïdesa en l'ús de la nostra llengua. Actes com aquest poden semblar ridículs, tot i així, són fets que s'han d'aplaudir. En aquest cas el polític fa allò que predica, malgrat els jubilats tinguin tot el temps del món.

14 novembre 2005

Dignitat des dels MCM

Malgrat molts sectors de TV3 estiguin ben afectats de l'autoodi més crònic i agut, ahir es va veure que encara queden professionals amb dignitat. Al temps en tenim un bon exemple del què ha de ser la televisió de Catalunya, mostrant el mapa de la nostra nació, no pas de la comunitat autònoma que alguns es pensen que va néixer el 1978 amb la constitució que 'ens va salvar del franquisme'. Tot i les pressions de certs sectors falsprogressistes del PSC condemnant l'ús de paraules com Països Catalans, País Valencià i expressions com la resta de l'estat, tenim professionals que estan per damunt de la política, fent periodisme de qualitat sense haver de respondre a convencions políticament correctes.
El mal exemple el tenim a la secció d'esports, que d'ara endavant podem anomenar la secció botiflera de TV3, doncs la Selecció es refereix a la selecció espanyola, que és massa vegades titular, de la mateixa manera que ho són les misèries d'alguns jugadors del Madrid. Per designar el Gran Premi de Xest n'hi diuen el GP de la Comunitat Valenciana, etcètera. I això sí, els esports de TV3 van acaparant dia sí, dia també més temps del total del telenotícies, serà que no hi ha notícies més interessants. A més a més, en els debats polítics hi ha hagut una hiperdifusió del Manifiesto botifler, deixant a l'estacada manifestos amb molt més de sentit i amb molts més signants com "els altres andalusos". En els debats de l'Estatut, s'està convidant en massa individus de la Brunete mediàtica com ara Alfredo Urdaci o Julio Ariza, com si no tinguessin prou veu a través de les seves pròpies fonts d'informació, a les quals se'ns nega la nostra veu. Mentrestant a cap debat no hi ha ni mica de presència independentista, cosa que és evident que es fa a consciència, oi senyor Majó?
Perquè no tot sigui negatiu, expressar la meva més sincera enhorabona a Porca Misèria per haver actuat en consciència al capítol d'ahir. Primer tractant els bancs de mentiders per la propaganda que fan; segon expressant en públic la sensació d'espoli fiscal que patim els catalans per part de l'Imperiet; i tercer, afirmant en un context internacional que els catalans no som espanyols, sinó catalans. Aquesta és la programació de qualitat que es mereix la televisió pública i nacional de Catalunya, i no els esquenadrets dels Benjumea o les panxes inflades de les iessis de barri. La televisió és mirall i exemple pels ciutadans, no seguim el model espanyol basat en el sensacionalisme híbrid, busquem el nostre model singular perquè som un país singular.

13 novembre 2005

L'Espanya dels aiatol·làs

Un cop més l'Espanya dels aiatol·làs ha sortit al carrer a defensar els seus interessos. Els guardians de la contrareforma de Trento han batallat aquest cop per mantenir els seus privilegis en matèria d'educació: volen preservar el tracte de favor de l'escola concertada i volen mantenir la religió com a assignatura puntuable a l'ensenyament, insultant un cop més la ciència, la cultura i el progrés.
Aquesta no és l'única batalla que tenen, també hem vist que s'oposen ferventment a l'Estatut de Catalunya, que fomenten el boicot de productes catalans, que inciten l'odi nacional contra nosaltres, que imploren amb joc brut pel manteniment del sucós finançament via IRPF que reben, que protesten contra la llei dels casaments homosexuals -no fos cas que tots els seus capellanets es casin entre ells-, i que lluiten per conservar tot el poder que se'ls va donar durant l'època de la reconquesta.
És del tot lamentable el tracte de privilegi que té l'Església Catòlica a l'Estat Espanyol, de fet, juntament amb l'exèrcit, el funcionariat i la monarquia, és un pilar en el qual s'aferra aquest imperiet anomenat Espanya. Ja és hora de fer com la resta de països seriosos del món, i arraconem la religió a la vida privada de la gent, sigui a les bones, sigui a les males. Cada dia que passa sóc més independentista, més republicà, més ateu i laïcista, més d'esquerres i més partidari de la via dura contra aquest infern que ens ha tocat viure. Cap agressió sense resposta!

12 novembre 2005

Quin tuf!

Per més que el Goebbels Esteban González Pons titlli de falangista i d'oportunista el nou gurú del blaverisme polític, Francisco Javier Tomás Puchol, per haver-se donat de baixa del PP i passar-se al grup mixt de les Corts Valencianes per representar Coalición Valenciana, tothom amb dos dits de front sap perfectament que aquest acte respon a una estratègia premeditada. Primer per l'incondicional suport que aquest grupúscle parafeixista rep tant de les institucions com de la classe políticavalenciana -qui li fa una propaganda digne de circ ambulant esperpèntic-, la mateixa classe política que margina forces com el Bloc o ERPV tot i la seva major força en associacions i ajuntaments.
Ara el PP ha permès que un proscrit del sector campista trobi paraigua a la coalició blavera i així l'alimenti políticament i econòmicament. De fet, al PP això li va bé, li permetrà netejar la seva imatge ja que el rol del radical anticatalanista ja no amaga el cas Fabra, la corrupció, la nul·la política social i nacional, etcètera. Ara el rol del pòtul el tindrà CV, cosa que al PSPV també li va bé perquè creu que d'aquesta manera dividirà el vot popular -tots sabem que ser socialista, amb la falta d'ideologia i dignitat que això suposa, i no tocar poder des de 1995 és molt dur-.
Sembla doncs que els poders fàctics, que han mogut cel i terra per evitar que la barrera legal d'entrada al parlament baixi del 5%, fan i faran tot el possible per aconseguir que el blaverisme caspós torni a la vida política. Doncs en quatre anys sense blaverisme real, sense empar als terroristes, el poble valencià ha començat a caminar en ferm i ha creat expectatives: més correllengües que mai, plataformes contra el transvasament del Xúquer, més compromís social, AVL -que en si és una derrota del secessionisme lingüístic, per bé que no sigui cap avenç real-. Així doncs, el votant cutre, la fallera lletja, el iaio amb boina i la tia maria conca, catòlica i lesbiana ja tornen a tenir un referent, Coalición Valenciana. Tenen el vent de cara, sí, però el que no saben és que després del vent hi ha tot un poble, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I com diu la dita, el poble no perdona a aquell que l'abandona. Blavers, "ancha es Castilla!".

11 novembre 2005

Les coses es posen al seu lloc

Ahir va ser un gran dia per l'esquerra israeliana. Contra tot pronòstic, Amir Peretz va guanyar les primàries del Partit Laboristadesbancant així una vaca sagrada com Shimon Peres, gràcies, en part, al 16% dels vots que va obtenir el falcó Ben Eliezer -antic ministre de defensa de Barak- els quals dividien l'hipotètic electorat de Peres.
Amir Peretz, sindicalista nascut al Marroc s'ha caracteritzat sempre, des que va assolir l'alcaldia d'Sderot, per fer una política realment d'esquerres, recordant els gloriosos temps del Mapai. Tot i així, el camí per Peretz no ha estat fàcil, fa un parell d'anys va dimitir del laborisme per fundar el seu propi partit, Am Ekhad -una nació-, obtenint uns meritoris resultats entorn del 2% i aconseguint 3 diputats a la Knesset. Tanmateix, l'estiu d'aquest 2005 el laborisme oficial i Am Ekhad es refundaven en un sol partit, i pel què s'ha vist, el laborisme no oficial ha guanyat la batalla ideològica.
Peretz serà el candidat de l'esquerra israeliana a les properes eleccions de novembre de 2006, i s'espera que Yachad se sumi a la coalició. No debades, Shimon Peres ja ha qüestionat els resultats i no descarta abandonar el partit i fundar un nou partit de centre, possiblement amb Ariel Sharon -que també ha perdut la guerra ideològica dins del Likud-, per la qual cosa un centre fort amb el Shinui al capdavant -més els nous partits de "notables" que sorgeixin- serà la pinsa que farà decantar el proper govern cap a una dreta viva i sense manies o cap a una esquerra agosarada que torna als orígens sense complexos. Esperem però, que a Peretz no li passi com a Mitzna, qui es recorda de Mitzna?

10 novembre 2005

Què passa a l'Hexàgon?

Aquests dies una notícia en el panorama internacional focalitza tota l'atenció: els aldarulls de l'Estat Francès. Des de fa tretze dies i tretze nits els suburbis francesos de les grans ciutats -les conegudes "banlieues"- són objecte de l'odi i la ira més primaris en contra de tots els béns materials i totes les equipacions públiques. Què hi ha realment darrere aquests incidents?Segons uns, cert sector que no em cansaré de titllar de falsprogressista, únicament hi ha les mancances socials de tota conurbació obrera. Per altres, en canvi, als quals titllaré de cristians egocèntrics, únicament hi ha les diferències culturals dels que cometen els incidents, els quals són majoritàriament immigrants d'origen àrab. Tot i que no pretenc buscar els tres peus al gat, presentaré una tercera via causal d'aquests avalots: la frustració social del jovent immigrant -o fill d'immigrants- en no poder escalar socialment en un França laica que condiciona a aquest valor tot ascens social. La qüestió és aquesta, la majoria d'aquest jovent vol escalar socialment, però no vol perdre el modus vivendi musulmà, i això en una societat capitalista avançada no és compatible. Quina família pot pretendre l'èxit social amb la dona tancada a casa sense guanyar un sou i amb sis fills per cuidar? Això no és viable, la violència doncs, sembla fruit del desengany. Se'ls planteja un interès de suma 0, el desenvolupament econòmic o la vida musulmana, i han de triar.

Cal advertir també, tal com fa el Doctor Pere Vilanova en un brillant article a La Vanguardia, que l'ascensor social francès s'ha esgavellat, tal com passa aquí, l'origen, sigui ètnic o social, condiciona aquest ascens i fa que sovint no es pugui fugir de la "banlieue". És per això que davant de la impossibilitat de sortir del ghetto, els joves el cremin, no el volen, l'odien, el ghetto els identifica arreu del país, i això no és just. Però és just cremar escoles, hospitals i la furgoneta del veí que la pagarà a 5 anys treballant 10 hores al dia dissabtes i tot?

Un altre assumpte a tenir en compte és la politització de la tragèdia que s'ha fet, era d'esperar que el Front National (FN) culparia la immigració directament i apel·laria als valors de la República per guanyar el suport dels francesos de bé. Ara bé, si aquest paper ja era d'esperar, el paper de forces marginals com la Lliga Comunista Revolucionària (LCR) -1,5% dels vots- atiant la violència com a revolta contra l'injust sistema capitalista és el més pervers de tots. Per què es volen apropiar l'ideologia de la tragèdia, si en realitat aquells joves destrossen els barris sense cap mena de rerefons polític? Sembla que només vulguin notorietat, d'igualment manera que quan defensaven l'oficialitat del català a la Catalunya Nord sense emetre ni un sol comunicat en català. No fotem, que l'hora dels demagogs de segona fila ja ha passat. Tot i així, el que exaspera al ciutadà francès és la disputa estèril i tristament transparent a totes les esferes mediàtiques entre Nicolas Sarkozy -ministre de l'interior- i Dominique de Villepin -Primer Ministre-, tots dos de la governant UMP i tots dos rivals -i rivalitzant- per ser la futura cara de la UMP a la presidència francesa. Ara entenc perquè a França un partit mai encarrila dues legislatures seguides al poder, ara entenc també perquè hem de començar a tenir por de l'eix Berlín-Moscou, que no està per tantes punyetes.

Finalment, per acabar aquest article, afegir que aquests incidents amb la immigració poden passar a Catalunya. Ara bé, cal afegir que aquí la immigració és més recent, però té quotes més altes de llatinoamericans, els quals sembla que no professin culte a Al·là, cosa que no sé si és una sort o un greuge, ja que llavors, a qui culparem? El cas és que, com he dit obertament moltes vegades, la immigració s'ha de controlar, no podem esperar que se'ns vessi la pica per posar-hi solucions. Hem d'establir uns màxims d'entrada i treballar a fons les polítiques de planificació familiars d'aquests, i així aconseguirem no només no tenir immigrants, sinó també tenir ciutadans, i això és el que realment tots volem, ells i nosaltres. Com s'ha vist i com es veurà, el campiquipugui no ens porta enlloc, calen estats valents, fins i tot davant del capitalisme multinacional.

07 novembre 2005

Tempus fugit

Evidentment que a l'Azerbaidjan no hi ha hagut ni tampoc hi haurà cap revolució taronja com a Ucraïna, Geòrgia o el Kirguisistan. El clan dels Aliev s'ha preocupat poc del seu poble, ha desgovernat un país que és un potencial pivot geopolític i s'ha preocupat més dels negocis al voltant del petroli, la gran riquesa del país. El pare de la dinastia va independitzar el país i va enfrontar-lo a Armènia quan el Nagorno-Karabakh es va autoproclamar independent, va quedar militarment humiliat per un estat molt més pobre i petit que el seu, Armènia. Va negar d'entrada el somni del gran Azerbaidjan (20 milions d'Àzeris de la regió nord-oest de l'Iran) a una població pobra i desafecte amb el seu estat. Ara bé, el desgovern dels Aliev s'ha traslladat a una inversemblant aliança tant amb els EUA, la UE, Rússia i l'Iran al mateix temps, cosa que de ben segur acabarà petant i ubicant el país amb els seus aliats reals. Possiblement no hi haurà revolució taronja, però potser sí revolució islàmica, doncs els àzeris són xiïtes com el seu veí iranià, el qual es moriria de gràcia si aconseguís que el petroli del Caspi es quedés a casa. I mentrestant, els Aliev van robant tot allò que poden perquè com deien els barrocs: tempus fugit.

05 novembre 2005

Alguna cosa sembla que es mou

Divendres 4 de novembre, La Plata, Argentina. Alguna cosa sembla que es mou, el moviment popular llatinoamericà sembla que es desperta, lentament però amb empenta. Amb l'excepció de les revoltes independentistes de principis del segle XIX i amb les revolucions del segle XX, el moviment popular llatinoamericà sempre ha romàs adormit, semblava, doncs, que s'havia fet propi el tempo dels seus colonitzadors. Ni les revoltes indígenes han existit mai amb força, ni les grans migracions de treballadors europeus van forjar una esquerra sòlida. Malgrat aquesta història, i malgrat la històrica submissió als poders econòmics i militars nord-americans i espanyols, el poble americà s'ha aixecat, s'ha enlairat i ha tancat el puny per demanar el que li pertoca: ser amo del seu destí. Avui dia ja no tan sols és la intransigent Cuba qui és la bèstia negra de la Doctrina Monroe, la Veneçuela de Chàvez, l'Uruguai del Frente Amplio, l'Argentina de Kirchner, el Brasil de Lula (encara que ja no de l'MST i la CUT), i la futura Bolívia Quítxua-Aimara d'Evo Morales, estan creant una nova Amèrica, l'Amèrica germana d'un món que no li fallarà a Amèrica.