Delinqüència i Guàrdia Civil, un sinònim perfecte.

Durant dos nadals consecutius a la vila navarresa d'Areso uns desconeguts havien robat la figura de l'Olentzero, el Pare Noel basc, perquè ens entenguem, qui cada nit de Nadal porta als nens i nenes que s'han portat bé, aquelles joguines que li havien demanat. Al País Basc és costum que l'Olentzero resti a la plaça del poble perquè els nens, condicionats per la seva presència, es portin bé. Tot i així, el misteriós cas d'Areso preocupava especialment els veïns, qui aquest any (i a la tercera va la vençuda) van esperar-se amagats per veure qui eren aquells que gosaven robar als infants el somni que esperen tot l'any. Ni més ni menys que la Guàrdia Civil, aquell cos d'arreplegats i de despenja-portes que fan gal·la de la seva defensa de la desafortunada pàtria espanyola. Un cop més la delinqüència i la Guàrdia Civil convergeixen en unes mateixes persones. Tal com diuen els bascos: Txakurra!

La manipulació mediàtica al País Valencià

Navegant per Vilaweb com acostumo a fer cada dia per estar informat de certs aspectes de la vida, he trobat una notícia que m'ha deixat astorat: el repartiment de les llicències de TDT al País Valencià. Tots sabem que hi governa el PP; tots sabem, també, que la corrupció política és el pa de cada dia; que fins i tot la Unió Europea els ha hagut de cridar l'atenció pel desgavell urbanístic que estan realitzant; no obstant això, em pensava que a més no es podia arribar a l'hora de fer mala política, de ser arbitrari i d'emprar el poder polític en benefici propi. Les llicències de TDT al País Valencià han quedat repartides entre els amics de la dreta espanyolista (la que alguns analfabets anomenen dreta valenciana sense ser valenciana). Grups mediàtics de dubtosa professionalitat com Libertad Digital (propietat de Federico Jiménez Losantos, amb el patrocini de Florentino Pérez, president del Reial Madrid) disposaran d'espai digital per divagar sobre allò que creguin convenient. Remataran a través de la seva propaganda bruta el territori i el poble valencià. No es cansaran de deslegitimar qualsevol referència als Països Catalans i a la unitat de la llengua. Però sobretot, la seva presència impedirà que canals independents i netament professionals s'hagin de quedar fora del pastís de l'era digital terrestre. Ara més que mai, no al 5%, derrotem-los el 2007!

La independència és la fi, no pas el mitjà.

La fi d'un independentista és la independència de la seva pàtria. Amb aquesta afirmació vull posar en dubte els plantejaments de l'autoanomenada Esquerra Independentista (fa tres anys també s'hi afegien l'adjectiu 'Revolucionària') catalana agrupada al voltant de la CUP. I és que per aquest moviment amb força al carrer però no a les institucions democràtiques, la independència no és una fi, és un mitjà per assolir un estat socialista. Aquests falsos independentistes que s'atreveixen a donar lliçons de patriotisme al Fossar de les Moreres apallissant els autèntics independentistes tenen per finalitat l'estat socialista, i és per això per al què realment lluiten. Utilitzen els mitjans que facin falta, en aquest cas la independència catalana. En canvi, durant la Guerra Civil la independència era precisament l'obstacle per als comunistes, els quals tenien per mitjà assegurar la seva gran Espanya, llavors anomenada República Espanyola, eufemisme repugnant.

Que deixin en pau els pobles i les pàtries, que cadascú, lliure, decideixi el seu futur, però que en cap cas emprin els pobles de mitjà, perquè els pobles no són el mitjà, som la finalitat de fer política. Sols el poble salva el poble!

Quan la rèmora de l'Imperiet fa caput

Finalment ha estat possible. Evo Morales ha guanyat les eleccions. Aquesta victòria no és només el triomf d'un home humil, és la victòria de l'autèntic poble bolivià, aquell poble quítxua i aimara que ha patit com ningú 500 anys d'ocupació, colonització i espoli espanyol. Avui els nacionalistes, el poble bolivià, ja tenen el poder per governar-se ells mateixos i millorar la vida conjunta del país i dels ciutadans, i no només de la butxaca d'alguns, com havia estat habitual. Sense sobirania no hi ha democràcia.

Les rèmores de l'Imperiet cauen per si soles, ja no se sostenen per enlloc. El règim d'apartheid aplicat des de l'arribada dels "conquistadores" plens de polls trontolla com mai ho havia fet, i no només a Bolívia, sinó a tot Amèrica, i esperem que a tot el món. L'Imperi on mai es ponia el sol cau en la nit definitiva.

La fi del catolicisme a Catalunya

Catalunya s'ha caracteritzat històricament per ser el país amb la llengua que més renecs dedica a la figura de Déu. Un estudi nord-americà així ho demostra. També ens hem caracteritzat des de sempre en l'anticlericalisme. La fam, els impostos abusius, la poca transparència política sempre els ha pagat l'Església, qui, tanmateix, en tenia part de la responsabilitat. Tot i així, això no ens hauria d'estranyar, ja que l'Església Catòlica en aquest país sempre ha desenvolupat un paper paral·lel al poder polític, recordem-nos del 'patriotíssim' Papa Borja de Peníscola, qui més va recelar de la nació catalana des de la seva 'humil' posició de santedat. Més tard, l'Església Catòlica va donar suport explícit a l'aixecament feixista del 18 de juliol del 36, el qual va comportar, per exemple, la prohibició de la llengua catalana durant 40 anys. Tot i així, aquí no s'acaba l'epopeia de la cúria catalana. Durant aquests dies hem pogut sentir les paraules de Xavier Salinas, bisbe de Tortosa, qui assegura que "la unitat d'Espanya és un deure moral". És evident que amb aquesta església no ens entendrem mai, i també és evident que l'agnosticisme i l'ateisme reforcen els sentiments nacionals d'un poble que aviat veurà la llum.

El gran Puyal

Prou especulació!

"Un obrer ha mort després que la bastida de l'edifici on treballava hagi caigut. L'accident, que ha tingut lloc al número 49 de l'avinguda Montserrat de Sant Quintí de Mediona, ha provocat, a més, que diversos treballadors quedessin atrapats. De moment, es desconeix la identitat de la víctima mortal, però se sap que els altres obrers han resultat il·lesos. Tres dotacions de bombers s'han desplaçat al lloc. Segons sembla, unes obres pròximes a l'edifici han provocat la caiguda de la bastida." www.telenoticies.com

Contra l'especulació urbanística, NO+PISOS!!

El desgovern "blavencià"

Semblava que fos ahir quan el Parlament Europeu denegava qualsevol subvenció al Plan Hidrológico Nacional per raons d'impacte econòmic, social i ecològic. En aquell moment, tant el govern 'Blavencià' com el govern de Múrcia eren els més entusiastes partidaris del projecte que els brindava Aznar, amb qui, curiosament, compartien partit.
El mateix govern del PP ha tornat a ser humiliat públicament pel Parlament Europeu després que aquest darrer hagi aprovat una moratòria que constata que el País Valencià pateix una saturació urbanística. Així doncs, tot i que la decisió no és vinculant, la UE proposa que fins que no s'aprovi la futura llei d'urbanisme valenciana no es comenci cap nova construcció.
La irresponsabilitat en l'ús del sòl i el maó ha estat una pràctica habitual del PP, que ho ha justificat apel·lant al creixement econòmic, encara que només es beneficiï alguns i ens costi a tots el territori. Un bon exemple d'aquest tarannà especulador és Marina d'Or, promotora turística que vol portar les pistes d'esquí a escassos metres de la Costa dels Tarongers.
No debades això, al País Valencià el PP hi governa i hi continuarà governant si el PSPV li segueix la beta: de moment, ni rebaixarà la barrera electoral del 5%, ni tampoc garantirà la unitat de la llengua. Al carrer Gènova en deuen estar orgullosos.

Del mestre Manuel Puyal

El silenci sospitós

Després de més de dos anys d'esforç per tal que la Generalitat reconegui la vegueria del Penedès en la nova organització territorial catalana, el balanç, que els que ens hi hem involucrat podem fer, és optimista. Hem aconseguit el suport unànime de gairebé tots els municipis de l'Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf, i tot just ara, comencem a guanyar mocions a ajuntaments de la comarca de l'Anoia. Ara bé, més enllà dels límits del Penedès les mobilitzacions que hem fet no s'han conegut, simplement els mitjans de comunicació no n'han informat. Els penedesencs ens hem mobilitzat tant com quan la Garrotxa es va mobilitzar en contra el túnel de Bracons, i tant com els municipis que estan afectats pel traçat de la MAT. Ells surten als mitjans de comunicació nacionals, nosaltres no. Només puc sospitar d'aquesta curiosa paradoxa. Han rebut pressions els mitjans de comunicació per no informar sobre nosaltres? Personalment sospito que sí i que les ha fomentades el PSC, qui, a més d'estar al govern, és el principal detractor de la vegueria del Penedès.

Quan es condemna un poble

Quan es condemna Ante Gotovina per crims de guerra, el que el TPII està fent realment és condemnar el poble croat. Gotovina ha estat el cap de turc per justificar uns crims que es van cometre en plena guerra, cosa ben lògica partint de la idea que en totes les guerres hi ha injustícies. Això són les guerres. I és més, des de la fi de la Primera Guerra Mundial, època en la qual apareix el concepte de guerra moderna, la població civil i els exèrcit convergeixen, per la qual cosa els atacs contra població civils poden ser perfectament compresos quan la fi justifica els mitjans, és a dir, la victòria militar sobre l'enemic, i en aquest cas concret, la independència de Croàcia.

Ara bé, això no deu ser cap motiu d'exculpament per buròcrates apàtrides com la suïssa Carla del Ponte, la qual només vetlla la pàtria del capitalisme salvatge (no em refereixo a Suïssa, encara que també ho sigui), la mateixa pàtria que mata africans de gana, nens per explotació laboral i, per exemple, iraquians per poder furtar-los el seu únic recurs natural, el petroli. Amb la seva condemna, Carla del Ponte està acusant de crims contra la humanitat, per exemple, Jaume I, qui en la conquesta de València va expulsar els colons àrabs del territori. Però els crims de veritat al món perfecte de l'OCDE passen inaudits.

Els criminals de guerra han de ser jutjats, això és indubtable, com la resta de criminals, ara bé, això no vol dir que no haguem de discernir entre uns i altres. No és el mateix expulsar una població que primer va col·laborar en la neteja ètnica dels teus, que expulsar-ne una altra per designis d'ampliació territorial d'un estat ocupant, com en la neteja ètnica de bosnians a Srebrenica. Genocidi que es va topar amb la passivitat del contingent holandès desplaçat a la zona, qui per la seva omissió també hauria de ser jutjat al TPII que alberga, casualment, a la seva capital, l'Haia.

Ante Gotovina ha estat sempre un criminal, primer a la Legió Estrangera Francesa, després a la guàrdia personal de Mitterrand, i més tard en els obscurs negocis de contraban en què ha estat vinculat. Tot i així el seu poble l'aclama, Zagreb o Split són ciutats 'ocupades' pels seus simpatitzants, perquè saben que si avui Croàcia és un estat i és econòmicament dinàmica és gràcies als seus herois de guerra, els mateixos herois de guerra que ara han estat sacrificats pel govern centrista croat per tal de poder fer entrar el país a la UE, encara que sigui amb el cap cot. Si jo fos croat, avui seria a Split.

L'agonia de la Plataforma per Catalunya

Tal com sembla, la PXC, la plataforma ultra, espanyolista i xenòfoba, ja no surt als mitjans de comunicació. El partit que en algun moment va arribar a incomodar alguns sectors de la societat ja no és motiu de preocupació. De fet, des del primer dia el partit ha estat monopolitzat pel seu president i fundador, Josep Anglada, ex-Fuerza Nueva de perfil i trajectòria política més que mediocres. Tanmateix, a les eleccions municipals de Vic de 2003 va aconseguir els vots necessaris per entrar a l'ajuntament, ara bé, tal com pinten les coses, el seu discurs monotemàtic ha caducat. La PXC no ha aconseguit ser un referent a nivell català, i dels quatre regidors que actualment té (Vic, Cervera, Manlleu i El Vendrell), segurament només està assegurada pel 2007 la regidoria vigatana, que gaudeix d'un feu cultivat des de fa molts anys. Espero, doncs, que aquest partit caigui en desgràcia, l'única contra que li veig al seu fracàs és que ja no segrestarà més vots al PP.

ZP viatja a Londres per negociar el pressupost

El que es creu gurú del 'talante' ha viatjat a Londres per mirar de persuadir Tony Blair perquè el premier britànic incrementi la partida del pressupost de la UE. Quan s'acaba la menjadora bé moveu el cul, oi? I total per pagar les inútils operacions estètiques de la Duquesa d'Alba.

Aquest no és l'únic enrenou al si del govern espanyol. Ara Bono i Moratinos s'acusen i es desautoritzen mútuament des que el segon va afirmar que Bono vendria armes a Angola. Bono ho desmenteix, fet que provoca dubtes sobre les relacions entre els dos ministeris.

La 'llibertat d'expressió'

Ja era hora que la societat civil catalana es mobilitzés contra la Cope. No pot ser que un mitjà de comunicació -rebi o no diners públics- ataqui sistemàticament una comunitat nacional, l'assetgi i en difami, incitant-ne a l'odi en contra. Em sembla que qualsevol persona mínimament civilitzada ho entén així. Doncs no, ara a l'Imperiet acusen la societat civil catalana, diana sistemàtica de les ràtzies xenòfobes de la ràdio dels capellans, de 'nazi'. Segons el sistema de valors de la 'villa-y-corte' no es pot demanar el tancament d'un mitjà de comunicació, i ara! No saben discernir entre oposició i atac, i això que d'ells no es pot dir, precisament, que defensin el què proclamen. Qui va tancar l'Egin? i l'Egunkaria? No podem parlar amb un país que no ens escolta, hem d'actuar, és per aquest motiu que em solidaritzo amb l'acte de les JERC de la setmana passada. Aneu a l'enllaç i veureu el vídeo, no té pèrdua.

La caiguda del General

Finalment, el General croat acusat de crims de guerra contra civils serbis, Ante Gotovina, ha caigut. Tot i que, les suposicions sobre el seu parador l'ubicaven a monestirs franciscans de Croàcia i Hercegovina (Bòsnia), ha estat localitzat a un complex turístic de l'illa de Tenerife.

Gotovina va néixer a l'illa de Pasman, davant la costa de Zadar, però just complir la majoria d'edat va abandonar la Iugoslàvia socialista per enrolar-se a la Legió Estrangera Francesa amb el nom d'Ivan Grabovac. Allà va traçar amistat amb Le Pen i el germà del general Erulin, conegut pels seus crims a Algèria durant la guerra. A partir d'aquí, Gotovina va obtenir la nacionalitat francesa el 1979 i va formar part de la guàrdia secreta del president de la República. Més tard treballaria al Zaire, al Paraguai, a l'Argentina i a Guatemala, on va entrenar milícies paramilitars fins que el 1990 va tornar a Croàcia per ser el cap militar de la regió d'Split. Sota la seva responsabilitat va escombrar les tropes Iugoslaves (sèrbies) de l'autodenominada República de la Krajina, amb capital a Knin, castigant població civil, fet que li costarà una ordre de cerca i captura del Tribunal Penal Internacional per l'Ex-Iugoslàvia. Gotovina és considerat a Croàcia com un heroi nacional, i des de 1998 ha viscut evadit, tot i que, amb la connivència de les autoritats croates. Cal destacar també que un dels fets que han retardat l'adhesió de Croàcia a la UE ha estat, precisament, la manca de col·laboració de l'administració en la captura de Gotovina, criminal de guerra croat per excel·lència. La fotografia la vaig fer jo a la mateixa Krajina, a la rodalia de Knin, mostrant així el suport popular del qual encara gaudeix.

Què hi diuen els catòlics catalans?

La toia Rajoya

Blair, ben fet

Un crit d'alerta eixorda Europa. Un núvol negre s'ha estès pels confins del vell continent, el sol s'amaga, i a la lluna l'acompanya l'udol d'un llop gris d’ullals esmolats. Correu, fillets –crida, la mare-, tots cap a casa, passeu la balda i no en sortiu per res!!

El temor que els buròcrates apàtrides tenien ja és un fet. El govern britànic ha decidit retirar parcialment les contribucions econòmiques a la Unió Europea. El Regne Unit de la Gran Bretanya s'ha cansat de ser el 'cornut' d'Europa, el que paga i no rep res, el que es mulla perquè se li pixin a sobre i que, per més inri, ha de sentir com els altres li diuen que plou.

Evidentment, quan em refereixo als ‘pixaners’ parlo de la France, Itàlia i l’Estat Espanyol, tres estats que són europeistes segons com ragi l’aixeta. Només cal veure els resultats del referèndum del Tractat Constitucional Europeu a algunes comunitats autònomes espanyoles, on els resultats superiors al 90% de vots afirmatius només es podien deure a una clara voluntat apolítica dels electors. Acrítics políticament, ben savis a l’hora de parar la mà.

El cas és que la vigent composició econòmica de la UE no és racional, ni equitativa, ni justa, ni tampoc eficient. L’agricultura és comuna, la vetlla la PACa, i això, a part que comporta greus perjudicis econòmics pels ciutadans de la Unió -sobretot, pels ciutadans dels estats contribuïdors del nord-. Provoca que s’hagin de regular aranzels molt alts a la importació agrícola que empobreixen, encara més, l’Àfrica, continent proscrit que econòmicament només pot oferir mà d’obra i primeres matèries. Aquesta UE que fa gala del seu ‘liberalisme’ no és gens liberal amb els pobres, només amb els rics, ai ells, que sempre dic jo ...

La UE ha servit com cap altre administració, Estat Espanyol a banda, als interessos dels cacics. Ha dotat amb elevades subvencions el sector agrícola, beneficiant petits i mitjans pagesos, però beneficiant, encara molt més, els grans productors. Aquest vici, perquè no es pot anomenar ‘ajuda’ amb criteris racionals, ha destrossat el sector agrícola, l’ha malacostumat tant, que ara depèn exclusivament d’aquesta mamella comunitària. Avui dia els joves ja no volen ser pagesos, i això no és culpa de res més que d’haver de condicionar la vida laboral a la dependència d’una subvenció, amb el risc d’acabar-se algun dia. En circumstàncies normals, si bé molts pagesos haurien hagut de vendre’s les terres i optar per una altra sortida laboral, molts d’altres haurien trobat l’equilibri en el mercat tot donant prestigi i futur a l’ofici. El nostre país, amb la quantitat de productes de qualitat que té, hauria pogut ser el rebost d’Europa, oferint productes sans, gustosos i nutritius, però no, la temptació del senyor euro va dinamitar-ho, matant, també, el territori.

La decisió britànica ha agafat la majoria d’estats de la Unió de cara, tots s’ho esperaven, ara bé, l’estratègia de les tres ‘maries’ –Estat Francès, Estat Espanyol i Itàlia- implorant a Blair que no deixi a l’estacada els nous estats membres, els quals necessiten ajudes per convergir econòmicament amb la resta, no deixa de ser una ‘camama’. Londres continuarà pagant una part important de les aportacions que feia, la qual s’haurà de destinar a aquests nous estats. I seran els estats tradicionalment receptors els que hauran d’espavilar-se, els que s’hauran d’arremangar per munyir les seves pròpies vaques quan vegin que la mamella britànica para de rajar.

I més val que la ‘maria’ meridional s’espavili del tot, perquè, tal com fan els països seriosos del nord, la mamella catalana ben aviat tancarà l’aixeta de la qual han xarrupat tota la vida. A l’Imperiet ens agrediran i ens faran boicot, bé, no ens atiparem com voldríem, llàstima. Tenen aquesta carta i, si volen, la poden fer jugar. Però la nostra carta és millor, nosaltres tenim economia –i ho dic en sentit genèric i tot-, tenim tot un poble al darrere que treballa de sol a sol per fer avançar el país -creiem en aquest país-, i si no ens deixen marxar a les bones, ho farem a les ‘males’. I si cal, jugarem amb la gana, batalla que tenen perduda.

El somni americà

El país de la llibertat, el país on tothom pot arribar a ser president, on el govern no et pot emprenyar, i on no hi ha impostos, l'utopia que Thomas Moore ens explicava, el paradís amagat de la terra, lliure de mals fins que un català hi va posar els peus pels volts de 1492. El vell continent, el refugi de tants perseguits, la gran mina d'or, on les dones no baixen de la 90, i on els negres ja no cullen cotó a canvi de res.

Avui però, la llar de l'oncle Sam, dels mormons, dels peregrins i dels jueus fugits del pogrom de Chisinau, s'ha convertit en tot el contrari. Els negres fan doble torn de feina per viure com quan eren esclaus, les bandes controlen els carrers com a l'Europa dels Huns, el seu exèrcit escampa la mort arreu del món, i la setmana passada van executar el pres número 1.000 des de 1976.

Però nanos, que aquí no passa res, és Amèrica, la terra del futbol americà, de les barbis, de la coca-cola i de les hamburgueses amb ketchup. American way of life!!

Què passa quan el poble governa un país petrolier?

Des de principis del segle passat el petroli ha esdevingut un recurs natural amb una importància creixent. Les dependències que aquest combustible fòssil ha generat han sobrepassat de llarg qualsevol altra dependència que l'home mai hagi pogut tenir cap a un recurs natural, fins i tot, fent-lo més imprescindible pels estats que l'aigua, bé essencial per la supervivència de la fauna i la flora, en definitiva, per garantir la vida.

Aquest bé tan preuat no està repartit homogèniament al món, sinó tot el contrari, uns pocs països n'acumulen les grans reserves, i aquests se n'aprofiten per tal d'encarir-ne el preu per tal de treure'n més beneficis. Bàsicament està repartit entre els països del golf Pèrsic, Rússia, Nigèria, els països del Mar del Nord, Veneçuela i els Estats Units. En tots aquests països el petroli sempre ha estat en mans d'una minoria, sigui la família reial saudita, el Partit Comunista de la Unió Soviètica, o Exxon-Mobile SA.

Ara bé, des de 1998 a Veneçuela és el poble qui se'n beneficia, justament coincidint amb l'arribada al poder d'Hugo Chávez, socialista i nacionalista. La 'Revolució Bolivariana' consisteix en fer compatibles polítiques socialistes i nacionalistes amb el lliure mercat, per la qual cosa el país ha aconseguit un desenvolupament notable des de 1998: s'ha garantit l'accés a la universitat a tots els joves, per primera vegada tots els pobles tenen el seu metge i la seva escola, a la qual es dóna berenar a nens i nenes, etcètera. Ara bé, la dreta carrinclona, aficionada a viure de PDVSA (Petróleos de Venezuela SA), l'empresa pública estatal gestora del cru, no hi està d'acord, i amb el patronatge dels EUA busca com pot desestabilitzar el poder de Chávez, a qui titllen de dictador. Dictador que ha guanyat totes les eleccions netament, i que fins i tot s'ha sotmès a un referèndum popular vinculant per confirmar o no la seva posició al cap de l'estat, a veure quants altres governants ho fan això?! Dissabte hi van haver eleccions legislatives, i com no podia ser d'altra manera, la dreta, que ja sabia que en sortiria derrotada, va cridar al boicot per fer veure que Chávez és un dictador al no tenir oposició al parlament. Tot i així, l'abstenció va ser d'un 75%, la mateixa que hi ha als EUA sense que ningú qüestioni el poder de Bush.

Tot i així, moltes veus ja han alertat d'una possible invasió de Veneçuela per part de les tropes nord-americanes, que esbombaran a viva veu que Chávez és un dictador simplement perquè és d'esquerres i nacionalista. Ara bé, de la dictadura de la monarquia saudita qui en parla?

Tens tot un poble al darrere

Oleguer, aguanta, tens tot un poble al darrere, no vagis a la Selección, defensa els teus principis, no has de tenir por, en aquest Barça sempre hi tindràs lloc. El teu cas servirà de precedent per tants altres esportistes catalans que no s'atreveixen a fer el pas. Surt en roda de premsa i digues allò que tots volem sentir, fés-ho per Catalunya. Seleccions catalanes, ara!!

Les reformes més 'progres'

Quan la corda feixista del 'búnker' va redactar la Constitución, als 'comunistes' del PCE els va faltar temps per firmar-la i acceptar la monarquia i la bandera; el PSOE s'hi va mostrar una mica més reticent, més que res perquè el mecenes SPD tampoc estava disposat a acceptar qualsevol cosa a canvi de poder obrir un mercat per les seves neveres Telefunken. Tot i així, va acabar cedint de la mateixa manera que ho faria 'l'assenyat' Roca i Junyent, el mateix que va dir que 'el concert econòmic no el volem per res', mentre el PNB en bloc es posava les mans al cap.
La Constitución ja esmentada ha acabat sent l'obra venerada de tots aquells que, salvant l'abisme ideològic, creuen en un estat inventat, adulterat i durament imposat. Siguin comunistes, cantin la internacional i vagin a tots els fòrums socials europeus; feixistes que cantin el Cara el Sol i pugin al Valle de los Caídos cada vint de novembre; o socialistes, pels quals progrés, desenvolupament i corrupció formen part de la mateixa causa, l'espanyolitat extrema és el denominador comú d'aquells que irònicament s'autoanomenen 'no nacionalistes'.
Avui dia, vint-i-set anys després d'aquella farsa de procés constitutiu anomenat transición, els nous 'progres', amb els quals un servidor hi tenia un mínim d'esperança, proposen un canvi a la seva 'bíblia ètnica'. Els mateixos que es fan anomenar socialistes, i que diuen ser d'esquerres no proposen altra cosa que una revisió per salvar la monarquia. Aboliran la llei sàlica perquè la filla de la divorciada Letízia pugui esdevenir reina. No fos cas que l'Imperiet es quedés sense referent al tron, o que l'arribada d'un Froilà de Tots Els Sants provoqui reaccions republicanes a tal toia. Ara bé, el mateix Zapatero que va prometre aprovar l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya, incomplirà la seva paraula. El més curiós de tot, però, són els centenars de militants socialistes de Catalunya, els mateixos que fan el préssec dia sí dia també, ja que segons els cartells amb què embrutaven les parets 'Si guanya Zapatero, guanya Catalunya'.

La traïció dels 'progres'

'Progre', abreviació de la paraula progressista, utilitzada, sobretot, per designar aquells 'pijos' que per una circumstància o altra de la vida, van de simpàtics, progressites i rebels. Personalment, no hi tinc res en contra d'aquestes tres característiques explicades, ara bé, el còctel en un mateix crea aquests personatges repel·lents dels quals ja comencem a cansar-nos-en per la seva militància enfocada de cara a la foto.

Després de fer gala del seu progressisme esnob i d'etiqueta, innocu i cançoner (com cada gala dels premis Goya), després d'haver 'desafiat' el gran führercito José María Aznar tot mostrant adhesius del 'No a la Guerra' com a catàrsi més profunda de la rebel·lia 'pija', ara sembla que els 'progres' hagin desaparegut. Poden ser del PSOE, del PCE/IU, de Greenpeace o d'Amnistia Internacional, però a l'hora de defensar l'Estatut de Catalunya tots s'amaguen a caseta. Alguns s'amaguen per no perdre clientela, primant el mercat als drets dels ciutadans de Catalunya, i d'altres no tenen cap problema en compartir pancarta amb la dreta ultra per mostrar el seu desacord amb els drets nacionals d'aquest poble.

Senyor món de la faràndula, sóc molt conscient que el dia que aquesta mentida que es diu Espanya s'acabi, el món de la cultura, que a Espanya és tota subvencionada, se n'anirà a mar. Els bardems es quedaran sense feina i tornaran al nomadisme esperpèntic dels seus avantpassats, els mateixos que un dia van sortir de Portugal per 'ofrenar noves glòries a Espanya'. Ara bé, aquesta traïció dels 'progres' tindrà les seves conseqüències, i quan Catalunya esdevingui un país normal, aquests 'progres', a costa de fer la gara-gara a la dreta cavernícola, hauran cavat la seva pròpia tomba, ja que a l'Imperiet no estan per 'progres'. Se'ls carregaran a cops de mall, se'ls menjaran sense haver-los plomat abans, i, sisplau, que no tinguin la barra de demanar ajuda a l'esquerra catalana que un dia van abandonar, perquè aquesta esquerra catalana, en la qual m'hi sento representat, comprarà entrada de tribuna del coliseu de la venjança per veure patir i morir el col·lectiu més 'progre' i 'guai' que mai hauria traït un poble sencer. Qui pixa contra el vent es mulla les cames.

El complot de Móstoles

A diferència de Carrero Blanco (qui va volar), ahir Mariano Rajoy es va estavellar. No és que aquest accident vulgui significar cap mena de metàfora pitonística del què acabaran fent aquells que atien l'odi contra el meu país, sinó tot el contrari. Sostinc de manera més o menys fonamentada que va ser un complot preparat a consciència per obtenir-ne rèdits electorals a través de la mediatització dramàtica de la 'tragèdia'.

Ahir era a casa, treballant a l'ordinador, quan, cansat dels alts-i-baixos de la connexió ADSL que m'havia de canviar el futur, vaig engegar el televisor per fer temps per a dinar. De cop i volta es veien unes imatges d'un accident aeri, de tipus mal encorbatats, i d'un paisatge erm propi de l'Orient Mitjà. De fet, vaig pensar-me que allò era l'Iraq, el Líban o qualsevol país de la zona, quan vaig adonar-me que el titella que sortia de l'helicòpter era en Mariano Rajoy, a dia d'avui la toia que representa el PP al nivell més alt dins la política espanyola.

Els mitjans de comunicació han mostrat les imatges del líder nacionalcatolicista amb aparent heroïsme, ressaltant-ne el seu tarannà tranquil i sobri, meritori per haver 'sobreviscut' a una tragèdia aèria. Que no ens enganyin, l'accident estava meditat, planejat i, fins i tot, assajat. Hi ha molts indicis per creure-ho, jo de moment, n'explicaré uns quants.

Curiosament hi havia càmeres gravant fora de l'helicòpter i també dins. El líder del 'movimiento' es va mostrar en tot moment pàl·lid com si sabés que el pla podia fallar i quedar esguerrat de per vida. L'helicòpter es va enlairar d'una plaça de toros, és a dir, d'un lloc tancat, quan podia haver-ho fet des de l'explanada adjacent al desafortunat equipament. A més a més, és força curiós que un pilot, que se suposa que és un expert controlant el vehicle, no s'adoni que si s'enlaire i avança cap als laterals al mateix temps corri el risc de rebre una ventada d'aire que el pugui desequilibrar. De fet, la ventada d'aire l'hagués rebut de totes maneres, ja que l'alçada de les grades fa que fins que aquestes no es superen, l'helicòpter no entri en contacte amb 'l'aire' obert. El més normal, doncs, hagués estat primer enlairar-se, amb marge d'espai per entomar el vent, i llavors desplaçar-se. A més a més, la caiguda va ser curiosament molt neta, un cop sec contra terra, i seguidament l'estol de guardespatlles es van emparrar a l'helicòpter per tal de socórrer 'els caiguts'. En circumstàncies normals, i encara que cobressin un bon jornal a final de mes, els agents de seguretat haurien estat més cauts a l'hora d'emparrar-s'hi, ja que el més normal és que la màquina hagués explotat. Si no ho va fer, és perquè tenia el dipòsit buit, i els guardespatlles ho sabien. També no deixa de ser curiós que tot seguit d'anar a socórrer un Rajoy del qual no se'n sabia l'estat, el gest instantani fos donar-li unes ulleres noves. Jo no m'ho empasso. Seran mals actors!! Qualsevol persona normal hagués vetllat abans per la integritat de l'estimbat.

És astorador el gran seguiment mediàtic que va tenir l'acte en nombre de periodistes, i que, al mateix temps, no s'hagin emès les imatges exclusives d'Antena 3 de dins l'helicòpter, és veritat que tenen un xic d'ètica per no emetre-ho? o és que es destaparien fets que podríem titllar d'obscurs?

El màrketing polític del PP treballa bé, gràcies a aquest instrument el partit està a l'alça. Amb aquesta nova lliçó de demagògia (abans, NO-DO) Rajoy guanya el carisma que no tenia, i a més, es mereix ser ascendit, també, al grau de divinitat, doncs el gallec afeminat deia que en va tenir una premonició. Sí, ja m'imagino l'euro del 2008, 'Don Mariano de España, por la Gracia de Dios'. La pregunta, però, és què en faran d'aquest euro, ja que bevent cava de Morata de Tajuña, d'aquí al 2008 poden haver mort de gastroenteritis aguda.

No cal oblidar, que el gurú polític (i alguna cosa més) de Rajoy va guanyar unes eleccions fent-se passar per víctima del terrorisme, i és que a l'Imperiet ser víctima mola, de poques coses més se'n poden sentir orgullosos. Pel que fa a nosaltres, aguantarem les ràtzies espanyoles com podrem, plantant cara, apretant les dents, amb perseverança, tot i així, auguro una derrota per la dreta espanyola, i el que els fa més mal, una Espanya estavellada.