Som una nació i tenim el dret de decidir!

Dissabte 18, a les 17 hores tots i totes a Barcelona, Som una nació i tenim del dret de decidir. Sortida des de Plaça d'Espanya.

Puyal, ets un mestre!

www.tribunacatalana.org

La nova Palestina

El que havia de ser un pas endavant en la consolidació democràtica de l'Autoritat Nacional Palestina, el pas previ per assolir la pau i el reconeixement de l'estat palestí sobirà, ha resultat de totes totes un dur revés del qual en serà molt difícil de sortir. El Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs) ha obtingut contra tot pronòstic la victòria per majoria absoluta a les eleccions legislatives palestines, aconseguint 74 dels 132 diputats de la cambra. El gran perdedor l'oficial al-Fatah s'ha quedat amb 45 minsos diputats. Tothom s'esperava la victòria de Hamàs, això és evident, ara bé, ni les previsions més arriscades podien preveure una victòria tan aclaparadora ni tampoc una derrota tan amarga del referent polític palestí dels últims 40 anys. Al-Fatah ha concorregut a les eleccions confiat, amb la càrrega a les espatlles de les acusacions directes de corrupció, camp de batalla en què Hamàs sempre hi tindrà avantatge pel fet que tots els seus dirigents presumeixen d'una vida modesta ben apartada dels luxes occidentals que es permeten els 'tunisians', la jerarquia d'Al-Fatah, que sense Arafat han d'entomar totes les crítiques impensables quan el raïs romania en vida. Cal afegir que tot i que els resultats en percentatge han estat molt ajustats: 44,45% dels vots per Hamàs i el 41,43% per al-Fatah, la confiança dels segons als districtes nominals on presentaven tants candidats com escons possibles, diferia de l'estratègia de Hamàs, que centralitzava el vot en menys candidats per tal de tenir més probabilitats de què tots fossin escollits. La gana ha condemnat els homes de Mahmud Abbas, qui no hagués hagut d'oblidar que si l'any passat va esdevenir president de l'ANP va ser, en part, perquè Hamàs no va presentar candidat.

Aquests resultats suposen un impàs important pel procés de pau amb Israel. Hamàs no reconeix l'estat sionista i tant Israel, com els Estats Units i la UE consideren Hamàs una organització terrorista. I és bastant clar que és molt difícil negociar amb aquells que s'armen per parlar de pau. A més a més, a Israel, amb Sharon en coma, i amb les eleccions legislatives a dos mesos vista, el fantasma del Likud, i de la dreta que es va oposar al Pla de desconnexió de Gaza, plana sobre els nous centristes de Kadima, ara amb Ehud Olmert al capdavant. Tan és així, que Kadima ha passat d'un entusiasme pacifista a un pragmatisme defensiu que porta alguns a recordar el context previ de la Guerra Dels 6 Dies, quan Israel va atacar per sorpresa els seus veïns davant la previsió d'amenaça militar. Per més inri, s'està estudiant seriosament retirar les ajudes econòmiques a Palestina que Europa, EUA i Israel atorguen anualment. Sense aquestes ajudes, la vida pot arribar a ser molt dura per la població àrab de 'Terra Santa'.

De tota manera, no crec que la via deslegitimadora sigui el millor remei contra l'arribada al poder d'Hamàs. El paral·lelisme amb Algèria és obligat. On el 1992 el Front Islàmic de Salvació va guanyar les eleccions a l'oficial Front d'Alliberament Nacional (FLN), que ostatge dels militars, res tenia a veure amb aquell moviment socialista que va proclamar la independència. A Algèria els militars (amb la tutela de França i les potències europees) van invalidar les eleccions, van empresonar els líders del FIS i van prendre el poder per la força, cosa que va portar a deu anys de cruenta guerra civil i a la destrucció econòmica i social del país. Occident, qui sempre va reclamar a l'islamisme que entrés al joc democràtic, va canviar les regles unilateralment quan els segons les van complir. Així no es fomenta la democràcia.

El segon exemple de govern islàmic és el turc, sorgit també d'eleccions 'netes' (barrera legal del 10% per entrar al parlament i prohibició expressa als partits kurds) el 2002, la dreta islamista de Recep Tayyip Erdogan va ser respectada a Occident, i va ser precisament amb el govern d'aquest, que es va aconseguir el compromís històric de la UE d'iniciar les converses per l'adhesió de Turquia el 2015, èxit negat al centre-esquerra del veterà Bülent Ecevit.

Tot i això, Hamàs ja ha dit que la primera mesura que emprendrà un cop formi govern serà la creació d'un exèrcit palestí, intent així, institucionalitzar les seves milícies armades. Aquesta mesura no ha estat ben vista ni pels mateixos palestins, qui, començant pels agents de policia i els funcionaris (majoritàriament partidaris d'al-Fatah), sospiten que serà una maniobra per controlar militarment la societat. Amb tot, aquest context de trencament de l'anterior societat laica, d'esquerra i pro-occidental a favor de la nova Palestina islàmica i conservadora pot comportar una guerra civil. Per començar, els cristians palestins, 20% del total dels àrabs palestins, quedaran fora del sistema, i esdevindran ostatges del seu propi país. Situació que pot dur a un escenari similar al del Líban dels 80, on àrabs d'una i altra religió eren manipulats com putxinel·lis per Síria i Israel segons els seus interessos estratègics.

En aquesta possible guerra civil, les possibilitats de fer extensiu el conflicte són molt grans. Israel, Egipte, Jordània, Síria i el Líban, són estats marcats per les guerres amb Israel, i de ben segur qualsevol pretext comportarà la invasió de sòl enemic al preu humà que convingui. Egipte veu com després de l'intent d'eleccions que va organitzar a finals de 2005, l'autoritat de Mubarak està qüestionada i els Germans Musulmans (fundadors d'Hamàs i resposta islàmica a la modernització, en sentit occidental, d'Orient) es difonen amb força al llarg i ample del país. Jordània tem que el fet de tenir més d'un 60% de població palestina provoqui una sublevació contra la monarquia Haixemita a favor de l'annexió amb el futur estat palestí. Síria té fam de revenja cap a Israel per la pèrdua dels Alts del Golan el 1967, a més de voler estrènyer el llaç de control sobre el seu veí libanès. El Líban, tot i els progressos socials i econòmics, continua sent un punt de tensió a causa de la macedònia de pobles que hi resideixen. I Israel, tot i la seva evident predominància militar, ha vist com el seu pes relatiu ha disminuït en relació als seus veïns àrabs, que han doblat la població i s'han après la lliçó de la guerra per no tornar a perdre-la. I com a cirereta explosiva de damunt el pastís de l'Orient Mitjà, l'ocupació a l'Iraq i la tensió amb l'Iran, poden fer detonar la regió com si fos un polvorí, ja que el preu que EUA i el Regne Unit hauran de pagar per controlar en solitari el petroli del Golf serà massa alt, i en cas d'amenaça hauran de recórrer a una Europa i Rússia escaldades políticament que difícilment respondran militarment per mantenir els equilibris polítics que interessen a Washington i Londres.

Davant d'aquesta situació d'islamització de Palestina sembla evident que la pèrdua d'Arafat més que una ajuda a favor de solucionar el conflicte, ha estat un problema, ja que en tot l'Orient Mitjà no hi havia cap personalitat capaç de connectar amb Europa i amb el món àrab al mateix temps com ho feia ell. Amb una excepcional visió d'estat i un compromís ferm per assolir la pau. Molt em temo que la tradicional simpatia de l'esquerra per Palestina s'està apagant per moments.

Notícia a El Periódico

Dilluns 30/01/2006

Teatre infantil anticatalà

• Sembrar anticatalanisme entre els joves és fer un gran dany a la convivència d'avui i de demà

Al voltant de 50.000 nens de Múrcia i Almeria d'entre 5 i 12 anys han tingut l'oportunitat d'assistir a una obra de teatre infantil en la qual se satiritza els catalans. Es tracta d'una versió d'El mag d'Oz en què la bruixa malvada parla amb accent català i aspira a assistir al "ball d'inauguració de l'Estatut", i un dels seus sicaris és un mico volador que porta les ales amb els colors del Barça.

Són només dues de les grolleres al.lusions despectives a Catalunya --també n'hi ha per al tarannà de Zapatero i el derogat Pla Hidrològic Nacional-- que no tindrien més transcendència si no fos perquè l'obra està subvencionada amb diners de l'Ajuntament de Múrcia --amb alcalde del PP-- i de Cajamurcia, i sobretot perquè representa una de les més llastimoses formes de fer anticatalanisme: la d'utilitzar una via presumptament cultural per manipular la consciència dels nens.

El consistori murcià faria bé de retirar la subvenció a un espectacle teatral que busca obrir la via de la crispació territorial en els més joves. Com també faria bé el PP de deixar de sembrar la discòrdia amb una política del tot s'hi val. Fins i tot predicar l'odi a les escoles.


La notícia no ens hauria de sorprendre gens, encara que els ben aventurats que creuen en l'Espanya que no existeix i que mai existirà se'n facin creus.

El bloc dels NISQ

http://NISQ.blogspot.com



La competència de la primera web de Sant Quintí!

Fins i tot els d'e-notícies ...

Alerta des dels blocs

Alerta rebuda a través del correu electrònic. A causa de la seva rellevància, trobo convenient publicar-ho a Matadracs.

L'oligarquia catalana i l'Estatut
joseppinyol | dijous, 26 de gener | 00:20

No s'ha destacat prou la important notícia que explica el blog La Santa Espina (http://lasantaespina.blogspot.com/ ). Ens permet entendre el radical canvi d'actitud de Convergència i Unió respecte l'Estatut i la rapidesa del pacte al que van arribar Artur Mas i Rodríguez Zapatero el dissabte 21 de gener. Com explica el citat blog quatre dies abans de la trobada a La Moncloa Leopold Rodés, president de l'Instituto de la Empresa Familiar, va invitar a sopar al President de Convergència i Unió. A la taula hi havia també Javier Godó, José Manuel Lara-Bosch, Fernando Casado, Lluís Carulla, Paco Roig, Antoni Brufau, entre d'altres, persones que són una mostra de l'antidemocràtica concentració de poder econòmic i mediàtic del
nostre país. L'amfitrió controla Media Planning que és el principal majorista mitjans publicitaris (spots televisius, falques radiofòniques,anuncis als diaris, etc) amb un gir anual que supera el bilió de les antigues pessetes. Entre Godó i Lara-Bosch dominen La Vanguardia, La Razón i l'Avui, a més de cadenes de televisió i ràdio. El grup Agrolimen (Gallina Blanca, caramels i pastissos, compreses, Pans and Company, etc.) representa un dels més potents conglomerats d'empreses catalanes i la seva família era considerada catalanista, mentre que tots els altres fa generacions que estan desnacionalitzats. El president dels supermercats Mercadona havia estat accionista i president del club de futbol València. Només cal constatar la quantitat d'anuncis de Repsol, el principal accionista de la qual és La Caixa que va posar Brufau alcapdavant, a tots els mitjans per adonar-se que l'empresa petrolífera és un client al que no es pot tractar malament.

Tal com explica La Santa Espina Artur Mas va arribar al sopar proclamant que CiU no donaria suport a l'Estatut en els termes en que els plantejava el PSOE. Després de rebre les recomanacions-instruccions del conjunt de convidats va girar la seva posició com un mitjó i va començar a preparar-se per passar per l'adreçador de La Moncloa. L'estabilitat dels negocis tenia prioritat absoluta sobre el que havia votat el 90% del
Parlament de Catalunya. La voluntat del poble català, expressada mitjançant el sufragi universal on cada persona representa un vot, quedava anul·lada per les decisions d'uns ciutadans assentats al voltant d'una taula. El debat en els òrgans democràticament escollits d'un partit nacionalista com Convergència i Unió era totalment relegat per la tertúlia de sobretaula d'uns quants poderosos que parlen habitualment en castellà. Dissortadament les grans fortunes catalanes, amb algunes excepcions, mai no han estat patriotes, a diferència d'altres països oprimits com a Polònia, Irlanda o com han estat els jueus rics.

Ara aquesta colla de ciutadans, que han acaparat un poder que democràticament no els correspon, volen que el poble català avali les seves decisions en el referèndum de l'Estatut. Comença a ser l'hora de que el poble català s'espolsi de sobre aquesta tutela de les grans fortunes del país, estretament lligades amb els seus amics oligarques de Madrid. Comença a ser hora que iniciem la llarga marxa cap el principi d'igualtat de tots els homes i dones de manera que ningú acumuli un poder econòmic i mediàtic tant gran que pugui sotmetre als partits polítics i a les institucions. Mentre existeixi aquesta concentració de poder que permet el control de les institucions públiques pot haver-hi llibertat, però no hi ha democràcia.

P.S. Quan el dia 23 de gener vaig escriure l'anterior blog, tot i que denunciava el paper de les oligarquies espanyoles en el pacte Zapatero-Mas, no havia llegit el blog de La Santa Espina. Només l'experiència històrica i els indicis m'induïen a aquelles conclusions.

L'adéu de les Madres

El passat dijous 26 de gener les Madres de Plaza de Mayo van concentrar-se per última vegada a la plaça que porta el seu nom per exigir responsabilitats en les 30.000 desaparicions que hi va haver a l'Argentina durant els anys de la dictadura militar. Després de 25 anys d'ininterrompuda assistència a la marxa dels dijous, les Madres ja no es tornaran a concentrar. L'avançada edat de totes elles i els avenços polítics i socials a l'Argentina i al conjunt d'Amèrica Llatina han permès a les veteranes una 'jubilació' prematura i amb gust de victòria, en la qual no hi comptaven. Tot i això, l'associació no es dissoldrà, encara queda molta feina per fer, sobretot a nivell legal, ja que a partir d'ara les Madres podran interpel·lar als assassins dels seus fills a la cara en els judicis que el govern de Kirchner ha promogut per tal d'aclarir uns fets tràgics pel país i castigar-ne els culpables.

L'escenari cors

En vistes de la situació política creada arran del pacte bilateral entre PSOE i CiU, i el més que probable vot negatiu d'ERC a l'estatut de Madrid, el context polític català dels propers mesos el podríem batejar com l'escenari cors, en clara referència al procés d'autonomia de Còrsega de 2003 conduït pel ministre de l'interior francès Nicolas Sarkozy. Igual que a Còrsega aleshores, a Catalunya ens trobem la dreta centralista (PP) que hi votarà en contra perquè creu que el poder polític l'ha d'ostentar l'estat central; els nacionalistes moderats, el centre-esquerra i l'esquerra roig-verda que hi votaran a favor; i els independentistes que també hi votaran en contra, entenent que l'Estat Espanyol fa xantatge al poble català mutilant la proposta sortida del Parlament de Catalunya.

Cada nació és un món, i és evident que les forces polítiques de Còrsega i Catalunya no estan perfectament equiparades: per exemple, a l'illa, el centre-dreta i la dreta centralistes estan completament diferenciades (UMP i FN, a més d'altres partits petits), cosa que a Catalunya no passa, aglutinant-se ambdues dins les sigles del PP. A més a més, com en el cas cors, la desunió i l'egoïsme dels partits nacionalistes és la tònica general que ens afebleix davant Madrid, sobretot a l'hora de negociar.

El resultat final del referèndum cors (va guanyar el No per un marge estret) va estar condicionat pel desengany i la desmotivació, cosa que ha provocat que el procés descentralitzador s'hagi paralitzat. Independentistes i centralistes van sortir-se amb la seva. Ara bé, a diferència de Còrsega, a Catalunya ja partim d'un estatut d'autonomia previ, i per molt que aquesta nova proposta no sigui aprovada en referèndum, els catalans continuaríem com fins ara, i en cap cas passaríem a dependre directament per Madrid tal com els corsos romanen sent administrats des de París. A més, moltes coses haurien de passar per tal que el No s'imposés a les urnes, ja que la suma PSC-CIU-ICV fa gairebé impossible qualsevol intent d'evitar l'estatut descafeïnat i a la rebaixa que diumenge passat va sortir de la Moncloa. De totes maneres, reitero el meu suport a l'Estatut del Parlament. Per dignitat, no a l'estatut a la baixa!

Passió per les rebaixes

Acudit de El Periódico

De Ferreres.

26 de gener: Dia del Soldat Català

Un altre any, i ja en van 465 des de la batalla de Montjuïc de 1641, els catalans ens hem de tornar a sentir soldats. Hem de continuar militant en la noble i pacífica causa de la República Catalana, encara que des dels temps de Pau Claris, haguem hagut d'aguantar èpoques difícils i entrebancs que no només vénen de fora. Així doncs, qualsevol català que s'estimi el seu país, que cregui en la democràcia i en el desenvolupament econòmic no pot donar suport al pacte 'a la rebaixa' de CiU i PSOE. ¿Cap demòcrata se sent atacat quan després que el nostre parlament votés un marc legal amb el 90% dels vots a favor un govern de torn el derogui per raons electorals? En democràcia no és el poble el seu propi sobirà? ¿Tan malament està la cultura democràtica espanyola i, per extensió, la d'alguns catalans, que es permet que es trepitgin les institucions amb l'únic pretext de no 'sortir' de la constitució que va disfressar els antics franquistes de falsos demòcrates? I l'Espanya plural? Mai serà plural, d'Espanya només n'hi ha una: conservadora, castellana, ignorant, catalanòfoba, catòlica, arrogant, masclista, econòmicament ineficient ... Davant d'això només ens queda un camí. I jo, com molts d'altres, el faré faci el temps que faci i costi el que costi. Propera parada: República Catalana!

El Mas que tots coneixem

De Manuel Puyal.

Saura, tant els estimes?

Atònit després d'una jornada tan humil·liant pel país, no puc fer altra cosa que repassar els interessos i motivacions d'uns i altres per parar la galta davant de la farsa que ens estan imposant des de Madrid.

És ben clar que CiU ha pactat aquest estatutet a canvi que Mas sigui el proper president de la Generalitat, a qui, fins i tot, el PSC li donaria el seu suport si solet o amb el PP no hi arribés. El PSC ha prioritzat els ajuntaments i el govern d'Espanya, renunciant així al govern de la Generalitat, gairebé de per vida, a canvi de la 'pau nacional' a la seva nació. Tot i així, la peça que falta engranar és ICV-EUiA (no sé si afegir els 'psuqueros vius', perquè enlloc he trobat cap valoració d'aquests sobre la proposta PSOE-CiU).

Què motiva ICV a donar per bo aquest estatutet? Si ahir mateix volien una proposta 'digna'! Què ha canviat? Si amb el pacte de clavaguera entre PSOE i CiU ja no es podrà revalidar el govern tripartit, fórmula única per què puguin entrar a govern. I és més, ahir mateix afirmaven que ICV-EUiA havia de créixer electoralment per garantir la fórmula del tripartit! A més a més, avui mateix Saura ha dit que des de postulats nacionalistes votar no a aquesta proposta seria un plantejament 'troglodita', tot fent clares al·lusions a ERC (que esperem que no abaixi el cap). Saura, tant t'estimes el PSC que fins i tot ara que t'arraconen els hi guardes la roba? Teniu interessos propis a ICV, o anireu sempre de la maneta dels socialistes?

De trones i estatuts

Avui m'he llevat amb una desagradable sorpresa: les portades de gairebé tots els diaris venien la seva edició dominical amb el titular "Acord global entre PSOE i CiU". Cada línia, cada paràgraf de la notícia denotava un servilisme in crescendo d'aquells que es fan dir 'nacionalistes' catalans, els mateixos que mai han trepitjat València o que només han olorat la brisa de les Illes al mes d'agost a la platja. Aquests regionalistes del peix al cove, de la missa com Déu mana, del Carmel, del 3% i d'amagar el cap sota l'ala cada vegada que hi ha enrenou a la Villa-y-Corte, ahir, van vendre el país venent amb ell el poble.

Tot i que durant tota la legislatura la CiU afeblida per la manca de gestió governamental s'ha passat actuant una voluntat nacional que fregava l'absurd d'Ibsen després d'haver estat en postura missionera les darreres dues dècades, ara s'ha limitat a acceptar un estatutet on només gaudirem del 50% dels impostos recaptats, i no del 100% que requeria la proposta emanada del Parlament; no serem nació amb valor jurídic, ja que han pactat incloure'n una ínfima referència al preàmbul a més d'utilitzar el terme 'nacionalitat' a l'articulat tal com ja va fer la progressíssima constitució de 1978. Sí, sí, aquell maig del 68 espanyol on els valors de l'esquerra van evolucionar cap a acceptar la monarquia, la victòria del franquisme i la rojigualda a canvi dels ajuntaments de l'àrea metropolitana de Barcelona que caiguessin.

Els botiflers de CiU no estan sols en aquesta croada, a la suposada esquerra de tots hi ha un grupúscle pretesament roig-verd, encara que al Prat, on hi governen de temps ençà, les trones, les requalificacions de terrenys i les subvencions arbitràries els hagin provocat cert daltonisme i no recordin de quin color van disfressats. Doncs bé, a aquests els ha faltat temps per sumar-se al carro 'triomfalista'. Ha hagut de ser la seva cara més 'esplaienca', Joan Herrera, qui des de Bolívia (sí, a l'estranger sí que s'impliquen en totes les causes; no cal que recordem quin partit es va afanyar a omplir les tanques de publicitat del metro de Barcelona de demagògia partidista quan es va declarar la Segona Guerra del Golf, oi?) a les tantes de la matinada se sumés al carro guanyador al·legant que havien cedit el protagonisme a CiU tal com ho van fer quan es va aprovar l'Estatut al Parlament. I això que el dia abans el mega conseller de les Relacions Institucionals, Joan Saura, havia dit que ZP I, el Mentider, havia de presentar una proposta digna perquè amb la que hi havia no anaven enlloc. Què ha canviat de divendres a dissabte?

Com és ben propi dels meus últims articles, el millor ho deixo pel final. Per tant, i com no podia ser d'altra manera, repassarem el paper del PSC en aquesta tragicomèdia que porta per apunt 'fem el que fem, els nostres votants recurts ens votaran sempre'. Per començar, a quin país democràtic un partit vota un text amb el rang que sigui a un parlament i després el modifica des d'una altra cambra? Uns diran, 'ai, Pol, que no saps que la relació entre PSC i PSOE s'ha basat sempre en estires-i-arronsa de dinàmica centrípeta?'. Això no ho obvio pas (encara crec que queda algun socialista de debò), ara bé, en el cas concret de l'Estatut, com pot ser que Miquel Iceta seiés a les dues bandes de la taula negociadora. No crec que jugués al joc de les cadires. Per tant, aquí tenim un partit que no progressa adequadament, que té un suspès en democràcia, però per atzar misteriós tindrà sempre un electoral que en lloc de néixer amb un pa sota el braç, neixerà sempre amb un sobre amb el seu vot dins. No els cal patir i poden fer el què vulguin, és com si tinguessin la hipoteca pagada. Quin militant tindrà prou esma per qüestionar-ho? Es quedaria sense feina i hauria de comprar el 'Primeramà', la segona borsa de treball més important de Catalunya després del PSC.

Abaixar-se les calces i ser penetrat analment de forma indiscriminada per aquells 'bàrbars de Madrid que no són socis del Liceu' no és fàcil. Ho puc arribar a entendre. Fins i tot puc arribar a sentir una mica de llàstima per alguns convergents. De fet, tinc parents que alguna vegada els han votat, deien que al míting 'hi havia arròs'. Però al cap i a la fi, a canvi de què ens heu venut, CDC i UDC? heu pactat amb ZP I, el Mentider, que se us retorni la finca que vau malgovernar durant 23 anys a canvi de salvar-li el cap votant-li l'estatutet? Si fos així, més val que us agafin confessats, perquè això que heu fet és un error de la mateixa manera que quan els vostres antecessors de la Lliga van donar suport a l'Alzamiento. Ells van desaparèixer, ho sabeu oi? Ara bé, féu el que féu, no torneu a apel·lar a Catalunya en cap més míting, no torneu a hissar estelades, no m'envieu mai més propaganda electoral. Ens heu venut, això no ho oblidarem. El 18 de Febrer, tothom al carrer! [foto: Vilaweb]

Un bon programa

Ahir la nit, després d'haver complert amb totes les meves obligacions d'estudiant de periodisme, de politòleg i de persona amb una pretesa vida privada, em disposava a fer companyia als llençols quan per sorpresa meva 'La nit al dia' de TV3 anunciava una entrevista amb Robert Fisk, corresponsal del diari britànic The Independent a l'Orient Mitjà durant trenta anys.

Crec que els que ens mirem el programa hem de valorar en veu alta la feina que està fent la Mònica Terribas en la seva conducció. De fet, a conseqüència dels llargs i descompensats horaris laborals que bona part de la gent té, no tenim oportunitat de veure a fons cap telenotícies, cosa que ens limita molt a estar informats, i que hem de pal·liar via internet, premsa escrita i ràdio. A més, al programa s'evita fer periodisme frívol i mediatitzat, cosa que, als temps que corren, és tot un detall. L'aposta per l'informatiu nocturn i de qualitat ha sortit rodona.

Pel que fa Robert Fisk, va oferir-nos les seves opinions sàvies sobre l'Iraq, l'Afganistan, l'Iran i el conflicte israeliano-palestí. No va esbombar cap exclusiva, però això era el de menys. A més, per sort o per desgràcia, l'atzar va voler que el mateix dia la cadena Al-Jazira retransmetés una cinta amb la veu d'un retornat Bin Laden on exigia als EUA la retirada de l'Iraq i una possible treva a llarg termini.

Ja ho diu el títol del programa: 'La nit al dia', perquè el millor es deixa per l'últim.

Els papers de la dignitat

A les sis del matí un grup de funcionaris del Ministeri de Cultura ha començat a carregar la primera tongada dels papers que les autoritats franquistes van robar a Catalunya el 1939 per 'dret de conquesta'. Com era d'esperar, les autoritats municipals de Salamanca han dificultat tant com han pogut la retirada dels documents de l'arxiu. De tota manera, els documents -centre d'atenció d'una àmplia i llarga polèmica- han partit cap a Madrid, on ja estan essent comprovats i catalogats a les dependències del Ministeri de Cultura.

Certament que aquesta ha estat una notícia positiva, molta gent, sobretot gran, veurà com se li retorna allò que un dia li va pertànyer i que el feixisme inculte i barroer li va furtar. Tanmateix, em sembla que s'ha trigat massa, concretament 27 anys. I crec que no és anecdòtic que precisament sigui avui, 19 de gener, que s'iniciï aquest tràmit, ja que des del meu punt de vista el PSOE pretén crear una cortina de fum amb el cas dels 'papers de Salamanca' per tal de fer passar el corró per sobre l'Estatut. Sense anar més lluny, José Bono ha afirmat que la paraula 'nació' no pot figurar ni al text ni al preàmbul. No ens entabanaran! [foto: Tribuna Catalana]

L'exemple de Xile

Xile continua caminant a pas ferm cap a una veritable democràcia. Complint les previsions, ahir la socialista Michelle Bachelet va superar a la segona volta de les presidencials al seu rival conservador Sebastián Piñera (53% a 46%). La primera presidenta de la història de Xile té un perfil molt peculiar: el seu pare, militar, va ser assassinat per ordre d'Augusto Pinochet, i ella mateixa va rebre tortures per la seva ideologia d'esquerra i democràtica. A més, en un país predominantment catòlic i tradicionalista Bachelet es confessa agnòstica i està separada, fet que no ha estat exempt per fer que l 'ex-ministra de defensa de Ricardo Lagos arribi a la presidència. Cal afegir que l'esquerra xilena ha aconseguit prorrogar sis anys més la direcció del govern de l'Estat, per la qual cosa s'espera molt, políticament parlant, d'aquest nou mandat.

Per contra, la dreta, dividida i enfrontada, ha vist com tot i la seva desesperada campanya electoral (on calcava les propostes de l'esquerra) romandrà fora de les institucions. A qui segur que li no ha agradat gens ni mica que Bachelet arribi a la presidència és a l'ex-dictador Pinochet, qui tot i fer-se vell a 'marxes forçades' veu com cada dia que passa la seva influència perd protagonisme i la seva impunitat cau com les fulles dels arbres a la tardor. A veure si a Espanya n'aprenen de Xile!

L'inici de l'era Olmert

El nou premier israelià i antiga mà dreta d'Ariel Sharon, Ehud Olmert, es perfila com a guanyador de les properes eleccions legislatives israelianes previstes pel març. Olmert, qui va ser alcalde de Jerusalem durant deu anys, no va dubtar gens a l'hora de seguir Arik en la fundació de Kadima, i tot i que dins del partit han sortit sectors reticents al seu lideratge, les enquestes continuen atorgant al centre liberal i pragmàtic la victòria en els comicis. Cal destacar que amb Olmert de possible primer ministre la pau a 'Terra Santa' pot arribar aviat, ja que a part de les conviccions personals que pugui tenir, l'entorn familiar del futur dirigent hi ajudarà. Està casat amb una coneguda artista israeliana, Aliza, membre de Pau ara!, moviment pacifista vinculat al partit Yachad (l'antic Meretz, a l'esquerra del laborisme), a qui de ben segur demanarà consell en les dures negociacions amb Mahmud Abbas (qui suposadament serà escollit primer ministre palestí). A més, dels quatre fills que té amb Aliza, dos s'han negat a fer el servei militar als territoris ocupats, cosa que els converteix en insubmissos com tants d'altres joves.

Personalment, me n'alegro d'aquesta oportunitat, no debades, el candidat centrista ha començat ja amb mitges tintes: ha permès als habitants de Jerusalem Est votar a les eleccions palestines, però ha prohibit que s'hi presentin candidats de Hamàs. Ara mateix Ehud Olmert és com un meló: fins que no governi, no sabrem com les gasta.

El vot dels immigrants

Continuant amb la cita periodística dominical, La Vanguardia publica una petita notícia a columna en la qual descriu les preferències polítiques dels immigrants de l'Estat Espanyol. D'aquests, el PSOE és el partit que en surt més ben parat, ja que obté el 40% del vot directe sobrepassant el PP en 25 punts. El tercer lloc l'ocupa IU amb un 1'1% i ERC el quart amb el 0,2%. Tot i així, entre els dos col·lectius d'immigrants més nombrosos segons la seva procedència, magrebins i llatinoamericans, també hi ha grans diferències: mentre els primers aposten pel PSOE, els segons ho fan pel PP. Ja tenia raó quan en un 'post' de fa un parell de mesos vaig pronosticar que la immigració llatinoamericana seria la 'menjadora' electoral del PP a Catalunya.

Les dones cobren la meitat que els homes

Segons explica avui el diari El Punt, les dones aporten a les llars la meitat del salari que aporten els homes. No es tracta que les empreses paguin menys a les dones (tot i que en molts casos encara es practiqui aquesta discriminació tan denigrant), sinó que les dones han de renunciar a la seva carrera laboral per tal de poder-la conciliar amb la vida familiar. Així doncs, no és gens estrany trobar dones que o bé no treballen per dedicar-se plenament a cuidar de la llar (nens i vells, els segons, in crescendo), o bé treballen en torns parcials per poder fer front a la feina de casa, tot sacrificant el seu propi progrés econòmic.

Aquestes dades ens haurien de fer reflexionar. Com pot passar això? Una societat que representa que és econòmicament avançada i on hi passen aquestes coses vol dir que té un problema molt greu amb el sistema que la regeix. La càrrega domèstica es podria solucionar a través de la divisió del treball de la llar entre els seus membres, però aquesta proposta, gran objectiu dels progressistes dels 80, ja no és l'única solució, encara que els buròcrates de l'Estat ens ho vulguin fer creure. Fa falta reformar l'estat del benestar, donar-li volada. La despesa social actual és del tot insuficient. Fan falta places públiques en llars d'infants, menjadors escolars, residències per gent gran, infermeres i assistents a les llars, etcètera, ara bé, no per omplir un programa electoral amb una xifra indeterminada (tots recordem com n'era d'ambígua la xifra de les 30.000 places d'escola bressol que tots els partits van subscriure per les eleccions de 2003). Els serveis socials han de ser universals, han d'existir per dret de ciutadania, sinó, el trencament social serà inevitable. Cada quatre anys el poder és a les nostres mans, per mal que llavors s'oblidin els problemes quotidians en benefici de 'collonades'.

Fent camí

Fent camí ('bide eginez'). Amb aquest eslògan Batasuna reunirà dissabte que ve la seva militància a Barakaldo per tal de continuar el procés iniciat el 2004 al Velòdrom d'Anoeta. Batasuna pretén refundar el partit de cara a iniciar un procés de pau real que culmini amb l'abandonament de les armes a canvi de la concessió del dret d'autodeterminació al poble basc per part de les autoritats espanyoles. A hores d'ara, sembla que Zapatero no posarà cap trava política ni legal al procés, ja que al cap i a la fi, serà el mateix president espanyol qui obtindrà rèdits polítics en cas d'arribar la pau a Euskadi. Tot i així, no ens refiem de 'mentiders' com ZP, qui sense anar més lluny va prometre aprovar a Madrid l'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. Així doncs, no m'estranyaria gens que la concentració acabés amb corredisses, càrregues policials i unes quantes detencions. Dissabte 21 ho sabrem.

Pel que fa Batasuna, necessita tornar a entrar al joc democràtic (o institucional) no només per sobreviure com a organització política, sinó que necessita entrar urgentment al sistema per tal de representar el 20% de la societat basca que actualment resulta desemparada sense referent polític a les institucions. Situació que sobredimensiona i afavoreix la resta de forces polítiques, però, sobretot, a EB-Berdeak, EA i Aralar, partits que han aprofitat la prohibició de les sigles abertzales per créixer electoralment.

Si finalment es pogués assolir la pau, el poble basc en seria l'actor més beneficiat. I cauria per propi pes el discurs de la por i l'odi que fomenta el PP i que en certes èpoques han secundat PSE i PNB. En un panorama sense ETA, Batasuna tindria moltes probabilitats d'entrar al govern basc (fins i tot, pactant amb el PSE), cosa que acabaria amb l'estancament polític actual al mateix temps que obriria nous punts de mira, com ara la possible unió amb Navarra. De tota manera, no ens fem il·lusions, el PP i la seva 'brunete' mediàtica tenen una setmana per forçar el trencament del procés. Tal com es diu a la pel·lícula 'El Padrí': "el culpable d'un crim és aquell que en surt beneficiat", i el culpable és el PP, qui s'ha beneficiat any rere any dels crims comesos per ETA. Ara el poble, ara la pau, fent camí!

Sota estranyes circumstàncies

A hores d'ara sembla que ben poc es podrà fer per salvar la vida d'Ariel Sharon. Fins i tot els més optimistes que encara esperen que el premier israelià visqui saben que la vida política d'Arik s'ha acabat. I és que havent tingut un infart cerebral fa quinze dies seguit de dues hemorràgies cerebrals continuades fan que el polifacètic polític, militar i home d'estat de 77 anys tingui els dies comptats al primer pla de la política.

Pel que fa a Ariel Sharon, en l'últim any ha realitzat accions i concessions pròpies d'un home d'estat: ha impulsat des del govern del dretà Likud el pla de desconnexió de Gaza, retirant els 8.500 colons jueus del territori ocupat palestí, entregant a l'Autoritat Nacional Palestina els controls fronterers amb Egipte i amb el mateix Israel. Arran d'aquesta política, Sharon va ser durament qüestionat al capdavant del Likud per la pròpia militància, fet que el va portar a fundar un nou partit polític centrista i pragmàtic per tal d'avançar cap a la pau i el reconeixement de l'Estat Palestí, Kadima. I contra tot pronòstic el nou partit encapçala les enquestes electorals per les properes eleccions israelianes previstes pel març, seguit del nou laborisme d'Amir Peretz i deixant el Likud de Netanyahu a un humiliant tercer lloc. Els israelians confien en el pragmatisme de Sharon, el mateix home que el 1982 es va guanyar el pseudònim de genocida de Sabra i Shatila. Pel març, Sharon tenia previst començar un ambiciós pla de retirada dels 200.000 colons de Cisjordània, Judea i Samària segons els ortodoxos jueus, a més de reconèixer definitivament l'Estat Palestí. Tanmateix, la salut de Sharon ha fet que la incertesa política hagi vençut la clarividència.

Fent comptes de la situació política al Pròxim Orient des de les negociacions d'Oslo encapçalades per Rabin i Arafat, sempre que la pau ha estat a prop un contratemps ha obligat a tornar a la guerra de trinxeres. Primer va ser l'assassinat el 1995 de Yitzhak Rabin pel Kahane Chai Yigal Amir, provocant el caos en la política israeliana i llançant el Likud de l'ultra Netanyahu al capdavant del govern. Més tard, quan Ehud Barak avançava en les converses de pau amb el vitalici homòleg palestí Iàsser Arafat, el mateix Ariel Sharon va irrompre a l'esplanada de les mesquites en una clara provocació que va comportar l'inici de la segona Intifada, encara activa. Més tard, quan Sharon i Arafat tenien estabilitzada la situació política, una sospitosa grip estomacal va 'matar' l'emblemàtic rais palestí. I ara, quan Sharon no semblava ell, un infart cerebral, del qual se'n va sortir, i dues hemorràgies cerebrals continuades l'han deixat incapacitat. Deixeu-me que sospiti, però tantes morts en moments tan transcendentals no tenen sentit a no ser que algú les provoqui, i tots sabem qui té els millors serveis d'intel·ligència del món, oi? Sembla una cosa òbvia, però no cal recordar que el conflicte d'Israel i Palestina condiciona directament la resta del món àrab, especialment els pròspers estats petroliers del Golf, els quals presumiblement sense sentir-se amenaçats militarment tindrien una altra política de l'or negre. [foto: Vilaweb]

Catalunya no té exèrcit

Catalunya no té exèrcit. Aquesta afirmació pot resultar òbvia per a qualsevol català amb un mínim de consciència nacional, ara bé, per la resta de catalans i estrangers en general, també ho hauria de ser. Desgraciadament no som un país sobirà: més del 90% del territori i de la població restem sota sobirania espanyola, cosa que induïria per simple lògica a entendre que en un estat democràtic i de dret l'exèrcit de Catalunya és l'exèrcit espanyol, com l'exèrcit britànic és l'exèrcit d'Escòcia. Doncs no és així, l'exèrcit espanyol, com a pilar bàsic del nacionalisme espanyol (juntament amb l'Església i les classes dominants), no tan sols no defensa els interessos de Catalunya sinó que sempre s'ha destacat per mostrar-se'n clarament hostil. Els interessos de l'exèrcit espanyol són marcadament oposats als interessos del poble de Catalunya. Així ho demostra la història.

Sense anar més lluny, ahir mateix, dia de la Pasqua militar espanyola, el General de l'Exèrcit de Terra José Mena Aguado afirmava en públic que l'aprovació de l'Estatut de Catalunya sortit del Parlament "no pot ser obviat pels militars" ja que, al seu parer, "depassa políticament la Constitució". De seguida han sortit elements de la jerarquia militar per censurar les paraules del seu col·lega, qui el proper març s'ha de jubilar i entrar a la reserva, raó per la qual pot gaudir d'una llibertat extrema a l'hora de fer aportacions d'aquesta mena. El ministre de defensa, José Bono, n'ha decretat l'arrest domiciliari durant una setmana en un clar intent per rentar la imatge de l'exèrcit davant la premsa i l'opinió pública. I al mateix temps, mentre els partits catalans censuraven les paraules del militar, el PP, en la seva èpica croada anticatalana, ja hi ha posat cullerada dient en boca de Gabriel Elorriaga que "en el clima polític actual aquest tipus de declaracions no ens haurien de resultar estranyes".

Tal com deia Ernest Benach, president del Parlament, en un estat democràtic i de dret "els militars han de d'evitar emetre qualsevol opinió política". Tot i aquestes paraules encertades, l'Estat Espanyol continua vivint sociològicament en el franquisme, cosa que atorga més valor encara a l'Estatut sortit del Parlament. Estatut que esperem que s'aprovi íntegrament a les corts espanyoles, ja que sinó, serà el poble, el veritable 'Exèrcit de Catalunya', qui s'aixecarà contra aquest invent de frenopàtic anomenat Constitució Espanyola. [foto: Vilaweb].

Escòcia i el seu tresor amagat

Aquesta setmana Londres ha revelat que ha amagat durant 30 anys, sota el més estricte secretisme, un informe de l'economista escocès Gavin McCrone en el qual es taxava el valor econòmic del petroli del mar del Nord a aigües territorials escoceses.

El 1975 la societat escocesa, afectada per l'alt índex d'atur, per la reconversió industrial, per les rebaixes socials i pel creixent enfrontament polític amb Londres, veia la independència com un objectiu realista. Els anys setanta van ser els anys gloriosos del Scottish National Party, que amb més del 30% dels vots plantava cara a l'hegemònic Partit Laborista. Entre les reivindicacions dels escocesos n'hi havia de força vigents pels catalans: traspàs de competències, nou sistema de finançament, reafirmació de la identitat nacional, parlament escocès sobirà, etc. Ara bé, segons els càlculs de l'SNP el petroli escocès reportaria a Escòcia 1.200 milions d'euros l'any en cas de ser sobirana, guanys que farien ben viable la independència i que elevarien el PIB per càpita escocès a cotes més altes que països rics com Noruega. Segons l'informe McCrone, els guanys del 'petroli escocès' reportarien (i han reportat) 5.000 milions d'euros l'any, quatre vegades més que les suposicions dels independentistes. La informació és poder. Si els escocesos haguessin sabut la quantitat que Londres els amagava (i robava), de ben segur que els independentistes no haguessin sigut tan sols poc més del 30% dels ciutadans. De ben segur haurien sigut majoria per poder convocar un referèndum d'autodeterminació i guanyar-lo.

Una mica més lluny en espai i temps, l'Estat Espanyol continua sense publicar les balances fiscals, no sabem qui paga, què paga, ni per què paga. Ja a 2006, s'han de fer públiques, cap estat democràtic podria fer el contrari. S'han d'esborrar els mites que Catalunya és insolidària i buscar el forat negre on han anat a parar els diners, i a partir d'aquí, que sigui el poble qui jutgi. Al tercer mil·lenni es parla i, sobretot, s'escriu molt sobre el terrorisme internacional, ara bé, el terrorisme d'estat em resulta tan o més interessant. Segrestant la informació no s'assolirà mai la llibertat. Per què hi hagi persones lliures, primer la informació ha de ser lliure, sinó, no anem enlloc. Amagant el finançament, l'Estat Espanyol està cometent terrorisme d'estat. La història ho jutjarà.

El preu de l'atlantisme

En el poc temps que portem de 2006 Europa ja ha viscut una crisi política de magnitud continental. Rússia ha tallat tot el subministrament de gas a Ucraïna (i a Moldàvia, que ha secundat el seu veí) després que el govern de Yushenko no acceptés el nou preu del gas rus, quatre vegades superior després de deixar de ser subvencionat. Aquesta no ha estat l'única 'tragicomèdia' europea que ha tingut el gas i Rússia per protagonistes. El darrer que va fer Schröder abans d'abandonar la cancelleria alemanya va serprecisament signar l'acord amb el gegant rus Gazprom per tal que el subministrament de gas arribés directament per mar de Kaliningrad a Alemanya, tot evitant territori polonès i el pagament de qualsevol tipus de peatge. Amb aquestes dues mesures Rússia ha castigat els dos grans estats de l'Europa de l'Est entre la UE històrica i les seves pròpies fronteres. Dos estats que per Zbigniew Brzezinski conformaran, juntament amb França i Alemanya, l'eix estratègic de la defensa europea. A ningú li hagués hagut d'estranyar la mesura de Moscou, doncs amb l'esfondrament del bloc soviètic els estats satèl·lit que en formaven part es van afanyar a signar nous 'vassallatges' amb la UE i, sobretot, amb els EUA. És evident que tots els estats primaven les relacions amb els EUA via OTAN que no pas amb la UE, amb la qual únicament s'hi aliaven pel fet de ser territorialment contigus. Amb l'excepció d'estats com Eslovènia, Txèquia i Estònia, amb clars plantejaments europeistes de la seva geopolítica i amb societats civils més properes a Occident que les dels estats de l'antic Pacte de Varsòvia, la resta d'estats semblava que pugessin al carro del millor postor limitant-se, únicament, a 'fugir' del veïnatge de Rússia, amb qui fins aleshores havien compartit més que fronteres. Després de quinze anys de 'campiquipugui' en la política russa, Putin ha aconseguit dissenyar una geoestratègia clara. Avui dia la venjança continua sent un plat que se serveix fred, i sinó, que ho preguntin als ucraïnesos que només tenen estufes de gas. [Foto: BBC].