Segona promesa no complerta

José Luis Rodríguez Zapatero, el president espanyol més progre de tots els temps va fer-nos dues promeses amb el cor a la mà. En la primera va prometre que aprovaria l'estatut sortit del Parlament. Tots sabem que no ha estat així. Tanmateix, la segona promesa feia referència a la normalització del català al sí de la UE. Tampoc. Ahir, el Parlament Europeu va rebutjar la proposta (ínfima proposta que només preveia que els catalans ens poguéssim adreçar a les institucions en la nostra llengua, remetent prèviament la correspondència a Madrid per ser traduïda al castellà) per 7 vots contra 6. Ara bé, la justificació que ens van donar va ser la més lògica, trista i real: mentre al Congrés i Senat espanyols el català no sigui oficial, menys ho serà a les institucions europees. Ras i curt. I, la veritat, tenen tota la raó. No podem esperar que els de fora -els mateixos que en expolien i que se'ns pixen a sobre i diuen que plou- ens concedeixen els drets que ens pertanyen. S'ha d'acabar aquesta comèdia d'esperar que els drets caiguin del cel o ragin de la font. En democràcia, allò que és relatiu d'una comunitat ho ha de decidir aquesta comunitat. I la UE s'ha posat clarament de la nostra part, fins i tot ens ha fet una empenteta: "si voleu que es reconegui la vostra llengua heu de tenir un estat propi". Dit i fet.

75 anys després la lluita continua

En aquest article no pretenc homenatjar la II República Espanyola. Tampoc aquells republicans que vassalls d'Stalin, de Bakunin o de la bandera espanyola (republicana o monàrquica) van aturar l'acció més revolucionària de la dècada dels trenta (Andreu Nin dixit): la proclamació de l'Estat Català per part de Francesc Macià, tal dia com avui fa 75 anys.

A Macià i als tants altres patriotes compromesos amb la terra, el poble i la pau, vull agrair el seu profund acte de valentia. No n'hi ha prou que les persones siguin lliures, els pobles, en tant que unions naturals de persones, també han de ser lliures, i ningú que es faci dir d'esquerres pot contradir-ho, i menys encara apel·lant a una constitució escrita per feixistes.

En aquests 75 anys han passat moltes coses: la guerra civil no va ser només una guerra política, a Catalunya també va ser una guerra nacional, i la vam perdre, gràcies a Hitler, Stalin i Bakunin, que van fer la seva batalla particular al nostre país. Vam passar quaranta anys durs de franquisme, on l'economia catalana es va dinamitar, la llengua es va prohibir, i el país es va desnacionalitzar. Més tard, els 28 anys que portem de restauració borbònica, de període postfranquista, de l'Espanya 'constitucional', no han solucionat cap problema: l'exèrcit continua sent el mateix que el de l'etapa franquista, la constitució atorga plens poders als militars per actuar contra les colònies de l'Estat, l'espoli fiscal al poble català continua dinamitant l'economia d'un país que seria punter a Europa, i en matèria d'autogovern, continuem sense poder exercir la democràcia en llibertat (sembla que ningú se'n recorda que el nostre parlament va aprovar un estatut amb el 90% dels vots).

Per tant, i fent bandera del seny de Macià, no podem esperar que ens donin més molles, volem el pa sencer i si no som nosaltres qui l'agafem, ningú ens el donarà.

Itàlia: sistema de partits atomitzat o sistema bipartidista?

Quan en ciència política es parla dels sistemes polítics atomitzats sempre s'exemplifica amb els casos d'Israel i Itàlia. El primer estat és sens cap mena de dubte el posseïdor de la llei electoral més simple del món: tot l'estat és una mateixa circumscripció i el repartiment d'escons és proporcional amb l'únic requisit d'obtenir com a mínim un irrisori 1'5% dels vots, fet que afavoreix la presència de molts partits i escissions d'antics partits a la Knesset, el parlament.

Pel que fa a Itàlia, tres quarts del mateix, encara que no s'arribi als nivells esperpèntics de l'estat hebreu. Tot i això, i encara que un total de disset candidatures hagin obtingut representació a la cambra baixa en les eleccions celebrades aquest cap de setmana passat, el frontisme, altrament dit bipartidisme, destaca especialment per la seva reorganització de totes les forces polítiques. Així doncs, cal tenir en compte que en aquestes eleccions les dues forces polítiques majoritàries -la Unió, que representa el centre-esquerre, i la Casa de les Llibertats, que representa el centre-dreta- han sumat el 99,6% de tots els vots. Per la qual cosa el bipartidisme és gairebé perfecte.

Tot i això, val a dir que d'aquest sistema tan particular se'n poden treure un seguit de conclusions positives, ja que el sistema de vot lliure a la candidatura desitjada dins d'una o altra coalició, permet que siguin els ciutadans els qui calibrin el pes de cada formació dins la coalició mitjançant el seu vot. A tall d'exemple, dins de Nafarroa Bai on s'hi apleguen el PNB, EA, Aralar i Batzarre és impossible conèixer quin dels quatre partits té més suport dels ciutadans, fet que permetria a aquest partit treure millors rèdits en la negociació amb els altres. O dins del Pacte de Progrés a la Pitiüses, on no es pot percebre si el vot a ERC ha pujat en els darrers anys.

Tanmateix, aquest bipartidisme encobert a la italiana provoca que les opcions reals que poden triar els ciutadans es recloguin en dues úniques maneres d'entendre la política, possiblement afavorides pels poders mediàtics del mateix sistema. I en aquest cas, partits com Sardigna Natzione (partidari de la independència de Sardenya), Slovenska Skupnost (partidari de defensar els drets nacionals dels eslovens de la regió de Júlia), Lega Sud, o l'Altra Sicilia queden automàticament fora d'obtenir cap possibilitat real de treure cap percentatge decent de vot perquè no són acceptats en cap de les dues coalicions. Per contra, el Süd-tiroler Volkspartei, nacionalista germànic de la regió tirolesa annexionada per Itàlia després de la I Guerra Mundial, és ben acceptada en qualsevol de les dues coalicions gràcies al fet de ser un partit que obté més del 50% dels vots allà on es presenta.

Sistema electoral a banda, estic content de constatar que el centre-esquerre ha guanyat la tropa d'Il Cavaliere Berlusconi (neofeixistes d'Alleanza Nazionale, de la Fiamma Tricolore i de l'Alternativa Sociale Mussolini, inclosos). La Unió no satisfà ni de bon tros ni el 50% de les meves prioritats polítiques, però una cosa també és certa, els altres són molt pitjors. Prodi ja ha afirmat que retirarà les tropes italianes de l'Iraq, ara bé, Berlusconi ha demanat un recompte de vots a causa d'una derrota per una marge tan estret. Mentrestant, Il Capo di tutti capi de la Cosa Nostra ha estat detingut després de 43 anys de viure en la clandestinitat -atenció- al poble on va néixer: el popular Corleone. Perdoneu el meu escepticisme, però que un estat tan poderós com l'italià no capturi el principal líder del crim organitzat i de l'endarreriment econòmic del sud del país justament quan el president derrotat demana un segon recompte electoral, no és altra cosa que una mesura per desviar l'atenció mediàtica d'aquest recompte misteriós que se'ns farà etern, ja tal com deia en Txepph en el seu darrer post pel fet que aquí els recomptes electorals no sobrepassen mai les tres hores de durada.

Comunicat de la resistència

Crec que és interessant posar a l'abast dels que em llegeixen aquesta mena de documents que, tot i la seva rellevància, no surten en cap mitjà de comunicació. Mireu-lo i treieu-ne les vostres conclusions. Tot i així, per si a algú li quedava el dubte, no dono suport a cap guerra en nom de cap déu, però al mateix temps sempre donaré suport als damnats de la terra tal com defensava Franz Fanon.

Els no nacionalistes

Des que Ibarretxe va guanyar les seves primeres eleccions a Lehendakari el 1998 els sectors espanyolistes han minat l'opinió pública tot definint-se amb un adjectiu clarament manipulador. Des de José María Aznar a Rosa Díez i de Jaime Mayor Oreja a Manuela de Madre s'escampa una ideologia comuna i 'neutra': el no nacionalisme.

Entenc que aquest missatge pot fer forat en capes de la societat buides de contingut on la superficialitat cosmopolita els fa rebutjar qualsevol mena d'estimació per allò propi en benefici d'un amor difús per a res en concret. Ara bé, el que curiosament m'omple d'alegria i del convenciment que els patriotes catalans estem fent bé les coses és el fet que els no nacionalistes s'autoanomenen així per vergonya d'autoproclamar-se nacionalistes espanyols. Per què dir-se nacionalista català no comporta les mateixes connotacions negatives que autoanomenar-se nacionalista espanyol? És ben senzill, i malgrat que algun entès en tertúlies de poca fondària afirmi que tots els nacionalismes són iguals, aquí queda ben clar que mentre el nacionalisme d'expansió és i serà sempre perjudicial per la seva arrogància, supèrbia i prepotència, el nacionalisme d'alliberament comporta uns valors de solidaritat, llibertat i respecte que són l'aval perfecte per construir una societat del futur, és a dir, tolerant, justa i i lliure.

A tots els no nacionalistes o a tots els nacionalistes espanyols: aneu a fer la mà!

Els responsables de la treva d'ETA

Fa deu dies la banda armada va decretar un alto-el-foc indefinit que s'interpreta per tots els analistes com un paral·lelisme del procés de pau irlandès. Després de quaranta anys de lluita armada i més de 800 morts (una bona part durant la dictadura franquista), ETA sembla que renuncia a les vies clandestines de la lluita a favor d'organitzar un moviment polític capaç de prendre el poder institucional de manera democràtica. Ara bé, en aquest post no pretenc analitzar els motius que han portat ETA a arribar a aquest punt, això ho deixo per més endavant, sinó que pretenc analitzar els actors que han resultat clau per arribar al punt on som ara.

Després que la setmana passada tots els partits polítics sense excepció (inclòs el PP malgrat que realment personalment en dubtava) es vanagloriessin de l'anunci de la banda, ningú, absolutament ningú, ha recordat que qui precisament es va jugar el càrrec i el prestigi per oferir nous punts de vista a l'independentisme basc no va ser ZP I, ni tampoc Saura el mega-guai, ni cap altre polític de perfil baix. Va ser Carod-Rovira qui en un acte de valentia i de dignitat va marxar a Perpinyà acompanyat de Jaume Renyer (de la plataforma per la sobirania) a presentar unes noves vies d'actuació que posessin fi a la transició per avançar cap al veritable autogovern, dotat, evidentment, del dret de decidir, el dret d'autodeterminació.

Qui no se'n recorda del cas Carod? Tots els mitjans de comunicació van linxar el líder republicà amb els arguments més banals i llefiscosos. Zapatero el progre va ordenar a Maragall que acceptés la seva dimissió (a diferència d'altres, els independentistes catalans d'esquerres no ens aferrem a la cadira), mentre Saura, el flagrant conseller de relacions institucionals, demanava públicament a Carod en una entrevista a 'la nit al dia' que es retirés de la política en un acte d'hipocresia de debò. Tampoc podem oblidar la reacció dels dirigents de CiU contra Carod i ERC, volien aprofitar el ressò mediàtic per escombrar-nos del panorama polític, però em sembla que els càlculs els van fallar i la broma va tenir un efecte boomerang que va provocar que els convergents (ells sempre pensant en sentit de partit, i no en el país com correspondria a un partit nacionalista) no treiessin ni el 22% de vots a les eleccions generals de 2004. Tota una llufa dels sants innocents enganxada a l'esquena de Duran Lleida, personatge gris que no es va estar de ser el protagonista en aquella famosa diputació permanent en la qual va carregar com ningú contra Carod. El de Cambrils obrava per dignitat, el del Campell sempre ha actuat per interès, vegi's les imputacions que té al damunt pel 'cas turisme' o 'afer Pallerols'.

És per tot aquest motiu que avui, dos anys després d'aquell enrenou filtrat pel CNI, sota el control del Partit Popular, i seguit per tots els partits polítics de dretes, d'esquerres, d'esquerres de debò, espanyolistes o nacionalistes (queda ben clar que van canviar el NAC pel REG, menys problemes), Carod es mereix un reconeixement públic de la seva tasca valenta i decidida a posar fi als atemptats d'ETA com a element central de la lluita independentista basca. Les comparacions acostumen a ser odioses, que diuen alguns, però si en aquest cas anem a comparar l'Estat Espanyol amb el Regne Unit de la Gran Bretanya veurem com de seguida els principals actors del procés de pau han estat congratulats per la classe política i pels mitjans de comunicació, fet a partir del qual també ho han pogut estar per la societat. Alec Reid, Gerry Adams, John Hume poden gaudir del caliu d'una societat avançada i honesta, Carod, i alguns altres, encara són assenyalats amb el dit com si fossin criminals.

Em sembla que els demòcrates il·lustrats no tenim alternativa, amb Espanya no hi ha futur, objectiu: República Catalana!