El que passa quan diem amén

Tot just en precampanya pel referèndum de l'Estatut els poders fàctics espanyols ja comencen a mostrar-nos com serà la Catalunya del 79-bis. Aquest matí Ibèria ja ha anunciat en la seva junta d'accionistes a Madrid, en mig de dades econòmiques favorables, que eliminarà part de les 35 destinacions que actualment opera des del Prat. No ha especificat quins destins seran, però ha recalcat que l'únic recorregut econòmicament rendible que tenen és el pont aeri Barcelona-Madrid. Tot una indirecta a l'esperit catalanista, perquè d'una o altra manera Ibèria ens recorda que són ells i no nosaltres qui decideix si depenem o no de la Villa-y-corte.

Per més inri els directius de la companyia han afirmat que el trajecte Barcelona-Madrid és el més rendible del món, motiu pel qual d'ara a endavant centraran l'aeroport del Prat al pont aeri i als vols de baix cost. Tota una declaració de guerra contra l'economia catalana, la qual una i altra vegada restarà callada i obedient per boca dels seus representats patronals, fidels gossets de les desídies de Madrid per destruir Catalunya, el territori econòmicament més dinàmic de l'Estat Espanyol.

Ja veiem què ens espera als catalans si prospera aquesta proposta d'estatutet que no contempla ni el finançament que ens pertoca, ni el reconeixement nacional d'aquest país, ni tan sols el control dels ports i aeroports del nostre territori, puntals clau pel desenvolupament econòmic i per a la projecció exterior. Recordeu, Espanya utilitzarà el vostre Sí per destruir l'economia catalana i, per extensió, Catalunya. Les inversions marxaran i els turisme de borratxera continuarà venint. Ja es veu que Si guanya Zapatero, guanya Catalunya, almenys, aquesta Catalunya degradada és la que els socialistes volen que tinguem.

Ara toca NO, Catalunya mereix més!

La fi de l'Europa de Westfàlia

El 1648 les principals potències europees es van reunir a la ciutat westfaliana de Münster per redactar un dels tractats més importants fins al moment: la Pau de Westfàlia. Aquest tractat no es limitava només a posar fi a les guerres que havien assolat l'Europa occidental, sinó que a més posava les bases d'una nova concepció del poder i el sistema d'estats. Naixien els estats-nació, els quals es fonamentaven en la creació d'una cultura nacional homogènia al voltant del poder central de l'estat, que alhora, s'alimentava del suport de la comunitat nacional més poderosa. Així doncs, a l'Estat Francès, la monarquia borbònica va posar les bases del nou estat unificat i homogeni a partir de la comunitat nacional francesa, exemple que la resta d'estats van seguir tan aviat com van poder.

Des de 1648 les fronteres de l'Europa occidental han canviat ben poc per no dir gens. A part de la unificació d'Itàlia i d'Alemanya, el sistema d'estats ha romàs igual.

Per contra, a finals del segle XX les fronteres de l'Europa de l'est -subjectes tradicionalment a imperis i no a estats-nació- han patit una dinamització molt important de la seva geometria. Han nascut nous estats: Txèquia, Eslovàquia, Lituània, Letònia, Estònia, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Hercegovina i Macedònia, i han aparegut sistemes polítics més realistes d'acord a la identitat nacional dels seus ciutadans. Dotant de sobirania les diferents nacions per poder trobar a Europa el seu espai comú de cooperació.

Aquesta onada independentista, tal com Huntington l'hauria anomenat, no es va acabar al segle XX, sinó que té continuïtat al segle XXI. I Montenegro ha sigut el país pioner a continuar aquest procés democràtic que de ben segur continuaran Kosovo, els Països Catalans, Euskadi, Flandes, Escòcia ... I és que avui dia ja no té sentit malgastar recursos per crear un patró social comú entre ciutadans de diferents nacions dins d'un mateix estat per justificar el poder. Si som democràtics i volem que perduri l'estat del benestar no podem esperar que un català de Girona i un andalús de Cadis comparteixin el mateix model. Tenim cultures i punts de vista diferents, i mentre el primer primarà el treball en la seva escala de valors i serà titllat de "soso" pel segon, el segon primarà la festa i serà titllat de "dropo" pel primer. Negar aquesta afirmació és donar ales a la dreta neoliberal partidària de desmantellar l'estat del benestar. Cada nació ha de tenir el seu propi govern i el seu propi sistema. I a Europa ja ens trobarem tots per cooperar en el que faci falta.

Els estats han de servir per dotar d'una millor qualitat de vida als ciutadans, i l'Estat Espanyol no només no ens n'aporta als catalans, sinó que a més ens la fa disminuir. La primavera dels pobles continua!

Crònica de Montenegro: la zona gris

En aquest espai enceto un seguit de cròniques curtes de fets concrets sobre la meva estada a Montenegro per viure el procés d'autodeterminació.

Diumenge era a Cetinje, la capital històrica del país, i l'autèntic feu de l'independentisme, on més del 86% dels seus habitants per votar per la creació del nou estat. Des de la tarda es respirava un ambient d'eufòria: tothom se saludava, tothom reia, tothom confiava que després de 88 anys Montenegro tornaria a ser sobirà.

Des que havíem arribat a la ciutat els clàxons sonaven i els cotxes amb banderes montenegrines recorrien la ciutat. Vam sortir del Grand Hotel per anar a caminar pels carrers més cèntrics i percebre l'ambient que s'hi vivia. Dúiem l'estelada a l'esquena i tothom ens mirava amb una barreja de desconfiança i curiositat, fins que a l'alçada d'un bar un noi ens va demanar que seiéssim amb ell. Era en Mirko, el president dels estudiants montenegrins la universitat de Belgrad i, alhora, president de les joventuts del partit socialdemòcrata. La seva associació d'estudiants havia fet un gran esforç per portar a casa amb avió més de 2.000 estudiants montenegrins a votar pel sí. Va ser ell qui ens va fer d'amfitrió de la situació política del país, i tot que en bona part ja la coneixíem, també ens va anar bé que s'hi oferís.

Seguidament, vam continuar caminant pels carrers de la ciutat i en Vlado, un montenegrí que vivia a Praga i que feia més de 6 anys que no tornava al seu país, es va oferir per guiar-nos. Tornava a Cetinje per la independència, de fet, ell havia estat fundador del partit liberal a principis dels 80, el primer partit independentista del país.


Després de fer molts amics, vam anar a sopar a la terrassa d'una pizzeria. Allà vam conèixer en Petar Cukovic, el director nacional dels museus de Montenegro, qui se'ns va atansa a crits de "Visca Catalunya". De fet, li va sobtar tant que cinc estrangers haguéssim fet 2.000 km només per veure el referèndum, que ens va pagar el sopar. Més tard hi he reflexionat, i per la gent de Cetinje els cinc catalans devíem ser uns idealistes, com pels catalans que van viure la Guerra Civil ho eren els brigadistes internacionals, modèstia a part.

Des de la pizzeria estant sentíem traques i coets (més tard vam esbrinar que es tractava de bales), i la gent celebrava la victòria. Ens va sobtar, ja que en teoria els col·leguis tancaven a les nou del vespre, i aleshores devien ser com a molt dos quarts de nou. Vam preguntar-ho a en Petar, i ell, donant la confiança i el prestigi d'un museòleg ens va dir que amb el 100% dels vots escrutats, el 57,5% dels montenegrins havien donat suport a la independència. Vam acabar de sopar tan ràpid com vam poder, i vam seguir tot el passeig per veure l'espectacle de la gent. Tothom cridant, tothom ballant, tothom cantant cançons patriòtiques -en tenen un tou- i tothom hissant la bandera de Montenegro. Com que el poble guarda les armes a casa, molts homes disparaven trets al cel en senyal d'eufòria. Tot i això, no eren el mateix els trets de pistola, que els trets de fusell, i encara menys, les ràfagues d'Ak-47. Per un moment vaig sentir l'admiració que tenen els nens quan veuen una pistola a l'aparador d'una botiga de joguines.

Pels volts de les dotze vam anar al pati d'una illa de cases del barri del Kongo, el més septentrional de la ciutat, on hores abans havíem jugat un partit de futbol amb un grup de nois amb els quals havíem fet amistat. Vam celebrar amb ells la victòria, fins que tot d'una, una trucada al mòbil d'un d'ells alertava que a mesura que avançava el recompte l'avantatge inicial es reduïa. Jo no entenia res, en Petar ens havia dit que ja estava, i llavors resultava que s'havia basat en sondatges a peu d'urna. Del 57,5 vam baixar al 56,5, al 55,3 i al 54,8 amb el 60% escrutat. Havíem entrat a la zona gris, aquella franja de vot que indicava que el Sí havia guanyat per majoria absoluta, però que a causa de no arribar al 55% no tenia el reconeixement de la UE ni de Sèrbia. Segons deien els montenegrins, ells proclamarien la independència de totes totes amb el 50% més 1. I això, sense el suport d'Europa, comportaria la guerra civil. Ells ho assumien.

En aquell moment el món et cau a sobre. Per culpa de la mentalitat mediterrània dels montenegrins -si és que és culpa d'això- havíem celebrat una victòria que potser no havia existit mai, i que si no s'arribava al 55%, la independència estava condemnada al fracàs. En moments així reflexiones molt, perquè has viscut unes hores màgiques de llibertat que no han estat res més que paper mullat perquè no han existit mai si el Sí no acaba guanyant. A més, l'atmosfera de la guerra t'emboirina el cap i passes de l'eufòria a la ràbia. Sincerament, en aquell moment no em feia por la guerra, em feia respecte, però el que sí que em feia por era la reacció dels meus companys, ens podíem separar si cadascú optava per una solució diferent. Segons com haguéssin transcorregut els esdeveniments jo m'hi hagués quedat, això és molt fàcil dir-ho ara, en aquell moment penses les coses molt ràpid i tot es fa etern.

Per sort nostra, els resultats es van tornar a capgirar i el Sí va superar el 55%. La següent informació que van conèixer va ser que amb el 99% escrutat el Sí havia guanyat el referèndum. Vam continuar la festa i vam anar a dormir posant així final a un dels dies més emocionants de la meva vida. Malgrat la mala estona que vaig passar durant la franja gris, el 21 de maig és un dels dies que mai oblidaré.

Delirium tremens II

La febrada folla contra l'independentisme català continua. No fa ni cinc hores que he penjat el meu anterior post i les mostres de neguit dels poders polítics espanyolistes només fan que encadenar pixades fora de test. Transcriuré la carta que els tres regidors socialistes de Sant Quintí ens han fet arribar a tots els quintinencs, no té desperdici, sembla que assumeixin la derrota que els ve a sobre, i el que és més astorant és que en precampanya no facin ni una sola argumentació a favor de l'Estatut que tant defensen. Serà que ni ells mateixos se'l creuen:

La circular - maig 2006

La carta dels regidors

Aumaria, amics i amigues,

Parlem, avui, seriosament, de com fer més Catalunya.

Per als pobles sense Estat propi i exclusiu, només hi ha dues maneres de guanyar sobirania pacíficament: o l'accés sobtat a la independència per via d'un referèndum d'autodeterminació, o l'obtenció gradual (i incremental) d'autogovern mitjançant la negociació i el pacte.

Nosaltres, al PSC, no som independentistes, sinó federalistes (o sigui, interdependentistes: partidaris de sumar les sobiranies de les diverses identitats nacionals). Al PSC no volem separar pobles, sinó unir-los. Però, ni ens esgarrifa ni ens fa por l'autodeterminació: que la gent voti i digui què vol no ens sembla malament en cap cas.

Ara bé, referit a Catalunya, l'exercici del dret d'autodeterminació requeriria, de primer, que Espanya considerés sense dramatismes la possibilitat de la secessió ... que no és el cas. I, després, que Europa, veiés amb bons ulls el desdoblament d'un dels seus estats integrants ... que tampoc és així.

Quin camí resta, doncs, cap a la independència? La insurrecció? No fem broma!

L'Estatut és l'únic camí, tant per als que anem a la federació dels pobles d'Espanya i d'Europa, com per als que van a la independència de Catalunya. Fem-lo junts, aquest tram de camí.

Fem junts més Catalunya. I, després, tornem-li el govern d'esquerres -inclosa ERC, és clar.

Per Catalunya! Visca el nou Estatut!

Ramon, Joan i Sergi


Curiós. Molt curiós. La por i en cangueli han deixat rastre a can PSC. Les referències indirectes a Montenegro són la tònica general d'aquest discurs tan ple de forma i tan buit de contingut. Comencen dient que Catalunya és una nació sense estat, afirmació que contradiu la Madre de l'Estatut, que el 2 de novembre va dir al Congrés dels Diputats que "Catalunya no és una nació sense estat perquè el seu estat és l'espanyol". En segon punt, hi ha una nova ració de federalisme plural, que pretén unir pobles en lloc de separar-los. Però que no governen els socialistes a l'Estat Espanyol? Com pot ser que sent tant federalistes no haguem vist més que atacs a l'Estatut sortit del Parlament (plenament legal segons la seva constitució), joc brut en el reconeixement de les seleccions esportives catalanes, divisió de la llengua catalana (sí, senyories, als 21 progres del PSC no els va tremolar el dit a l'hora de votar contra la unitat de la llengua catalana en l'aprovació de l'estatut blavencià), o l'encara il·legalitat del català a Europa. Això sí, en els seus pamflets de poble sempre diran que ells respecten la pluralitat al mateix temps que el seu camarada i amic de partit Alfonso Guerra es Cepilla l'Estatut a Madrid.

Parlant d'autodeterminació és completament groller el símil que fan amb la insurrecció, quan obvien que qui va crear els GAL per assassinar independentistes bascos no va ser altre que el govern del beatificat Felipe González, del PSOE-PSC. Finalment, acaben cantant les grandeses del tripartit que tant han atacat. Senzillament, tenen ganes de tornar a tocar cuixa a Catalunya (és evident que investiran Mas de President) i a Sant Quintí, on CiU ha remenat les cireres aprofitant el boom urbanístic.


Ja per acabar, alertar de la campanya que estan fent CiU i PSC per tal de cohibir els votants del No. Com que no tenen arguments per defensar aquest estatutet, adopten el discurs de la por.

Delirium tremens

Avui fa una setmana de la celebració del referèndum de Montenegro. I tal com Javier Solana va respondre a un periodista quan aquest li va preguntar sobre el precedent que la UE havia creat per a l'autodeterminació, amb la independència de Montenegro comença el delirium tremens dels estats-nació, de la burocràcia i dels poders fàctics de la Unió Europea. Mai haurien dit que el poble montenegrí pogués superar les dures condicions que els havien imposat: 50% de participació (també ho preveu la llei de referèndums de Montenegro) i 55% de vots favorables per obtenir el reconeixement de la Unió. En la seva croada contra els pobles, Europa volia tornar a vincular autodeterminació amb violència, amb inseguretat i amb recessió econòmica, però els ha sortit el tret per la culata, i contra pronòstic un país de poc més de 600.000 habitants s'ha rifat la mala fe de l'stablishment europeu i ha creat un precedent que la resta de nacions sense estat de ben segur aprofitarem per anar endavant, ja que ara ja sabem quines condicions ens poden exigir per fer el salt a la independència: el vot del 50% dels catalans i el vot a favor del 55% més 1. No és una solució justa, perquè la zona gris que es crea del 50 al 55% és prou important com per crear un conflicte civil (majoria a favor del sí però insuficient de cara a obtenir el reconeixement oficial), i perquè en democràcia les decisions s'han de prendre per majoria, ja que tots els vots haurien de valer igual, i no pas com ara que els vots a favor dels estats-nació valen més que els vots a favor dels pobles. Tot i així, el precedent existeix i nosaltres, de ben segur, el reclamarem quan ens toqui.

Ha començat el delirium tremens d'aquells que veuen possible perdre els seus privilegis obtinguts per la força de les armes, d'aquells que han limitat la UE a un club selecte d'interessos econòmics i no d'interessos ciutadans, d'aquells buròcrates que viuen dels estats i del seu sistema. El segle XXI serà el segle de les nacions i la mort dels imperis. Espanya és una nau que s'enfonsa, i nosaltres l'aigua de l'ofegarà!

A nivell català estem immersos en la precampanya del referèndum de l'Estatut. Un projecte d'estatut que no contempla ni de bon tros les reivindicacions reals del poble català, i que gràcies a Zapatero, al virrei Mas i al bufó Saura, ha acabat sent un espectacle esperpèntic propi de putxinel·lis de comparsa. On són els arguments a favor del sí? On és la dignitat dels partits que tot i votant a favor del projecte d'estatut del Parlament ara voten un projecte coix i insultant pel poble català? Que es pensen que la gent és idiota i es menja allò que la classe política ens ofereix? El 18 de juny guanyarà el No, i el debat Espanya centralista versus Espanya autonòmica morirà per sempre, i encetarem el debat que realment ens toca fer: el debat de l'autodeterminació. Partim d'un estatut previ, per tant a ningú li hauria de fer por votar No. I tot i que el projecte d'estatut actual és una mica millor que l'estatut de 1979, no deixa de ser un 79-bis, sense aportar cap gran canvi, sense aportar esperança, sense ser nació i sense tenir el finançament que ens correspon. El projecte d'estatut que ens volen encolomar el 18-J el podíem haver aprovat perfectament l'any 80. No és propi del 2006 i menys encara l'hem d'aguantar fins el 2033. El jovent votarem No, senzillament perquè no deixarem que ens hipotequin el futur. El present és nostre, i el futur també.

Com el referèndum de Montenegro, el referèndum de l'Estatut pot ser un precedent. Per primera vegada el poble refusarà allò que se'ns imposa de dalt a baix i demanarà un nou marc legal de baix a dalt. La victòria del No provocaria el col·lapse d'un sistema polític com l'espanyol que no contempla la dissidència, que no té escrit què fer en cas de botifarrada popular. Simplement provocaria una crisi de tal magnitud que permetria a aquest país obtenir el que realment li pertoca. El 18-J vota No!

Quan la utopia es diu Montenegro

Oj, svijetla majska zoro. Així es diu i comença l'himne nacional de Montenegro, "Oh, brillant alba de maig", cançó que va adoptar un caràcter reivindicatiu a partir de 1918 quan el petit estat balcànic va perdre la seva sobirania a causa de l'establiment del Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que 27 anys més tard es transformaria en Iugoslàvia. De 1918 a 2006 Montenegro ha viscut subordinat en major o menor mesura al seu veí principal, Sèrbia, encara que de 1941 a 1944 se'n separés a causa de l'ocupació per part de les potències de l'Eix, en una operació per controlar els Balcans.

Durant les tres dècades de socialisme titista, el país es va convertir en la costa de Sèrbia, fet que va afavorir l'arribada de colons serbis que omplien les fàbriques i els despatxos de Podgorica (la nova capital, en detriment de la històrica Cetinje) i els complexos turistes marítims. L'assimilació entre allò serbi i allò montenegrí era total, ambdós comparteixen llengua (si bé el dialecte montenegrí es considera el més pur de tots), religió i alfabet.

Amb la mort de Tito tot canvia, les velles ferides de seguida s'obren, i serbis monàrquics -xètnics-, partisans, ustashis croats, nacionalistes bosnians, nacionalistes eslovens ... entren en una cursa de força per controlar el timó de Iugoslàvia. La demografia dóna el control als serbis, i la vella idea de la Gran Sèrbia cobra vida de nou. El 1991 Eslovènia i Macedònia s'independitzen de manera pacífica. Croàcia no té la mateixa sort i entra en una guerra fraticida amb Sèrbia que no s'acabarà fins el 1995. Un any després, el 1992 Bòsnia-Hercegovina té el mateix destí que Croàcia i declara la independència, fet que vindrà seguit de la pitjor guerra a Europa des de la II Guerra Mundial. Bòsnia es converteix en un camp de batalla entre bosnians, croats i serbis, a més de fer de tauler de les velles pugnes geoestratègiques entre França, Alemanya i el Regne Unit.

Aquell mateix 1992 Montenegro realitza un referèndum d'independència, les guerres i l'opinió pública pro-sèrbia el condicionen de manera extremada, i amb un 66% de participació -catòlics i musulmans hi van fer boicot per denunciar les guerres a Croàcia i Bòsnia- els independentistes només obtenen el 4% dels vots contra més d'un 95% pels partidaris de Iugoslàvia. Per Montenegro és un fracàs, l'assimilació amb Sèrbia és pràcticament total a excepció dels joves liberals, els mateixos que van fundar el partit independentista després de la mort de Tito. Aquest fet provoca resignació, molts joves emigren a Europa a buscar una vida millor, i altres es queden. Aquests darrers forjaran el moviment independentista que els ha permès guanyar un referèndum d'autodeterminació amb el 55,5% dels vots.

Passen els anys i Montenegro pateix la recessió econòmica provocada per la guerra. Les barbaritats de Milosevic també les pateix el poble montenegrí, fins que la guerra de Kosovo fa vessar el got i el conjunt del poble es posiciona a favor de la independència. El dictador serbi cau per la pressió interna i externa, i la nova situació política fa que es refundi Iugoslàvia el 2003 sota el nom de Sèrbia i Montenegro, on les dues repúbliques es federen amb poder paritari per cadascuna. Sèrbia és un obstacle pel desenvolupament econòmic del país, per l'entrada a la UE i per la democràcia -a causa de l'arribada massiva de refugiats serbis de Bòsnia i Croàcia-. Montenegro fa passos valents i adopta l'euro com a moneda pròpia, la independència ja és gairebé total. Així doncs, passats els tres anys que la constitució de Sèrbia i Montenegro requeria per què la petita república pogués celebrar un referèndum, Montenegro convoca un referèndum. En aquest moment la UE, atemorida per l'efecte que això podria suposar en nacions sense estat com Catalunya, Euskadi, Flandes o Escòcia, imposa la condició que obliga als montenegrins a refrendar la independència amb més del 55% dels vots, en un arbitratge clarament esbiaixat a favor de l'status quo. El 21 de maig el poble montenegrí aconsegueix el vell somni i declara la independència amb el 55,5% dels vots. La diplomàcia europea en boca del seu més alt representant, Javier Solana, comencen el seu delirium tremens particular: Montenegro es converteix en precedent per haver estat la primera nació sense estat que assoleix la independència sota la supervisió de la UE, mitjançant els mitjans i condicions que la Unió va requerir.

Montenegro ha guanyat gràcies al seu sentiment identitari civil. A part dels serbis, que com els espanyols sempre fan ús del vot ètnic a favor del seu imperi mitològic, els montenegrins basen el seu nacionalisme en el concepte de ciutadania, encabint les minories croata, albanesa i bosniana en el seu projecte d'estat. Gràcies a ells han obtingut el suport necessari, ja que segons factors merament ètnics, els montenegrins només són el 43% de la població.

L'exemple de Montenegro ens hauria fer reflexionar, perquè mentre ells exerceixen el dret de decidir, nosaltres rebem estatuts imposats amb retallades indignes condicionats per campanyes plenes de mentides perquè els ciutadans el beneïm. El debat Espanya centralista - Catalunya autònoma morirà si el 18 de juny guanya el No, i llavors entrarem al debat polític que ens toca, el debat de l'autodeterminació: Catalunya autònoma o Catalunya independent. Com a Montenegro, a casa nostra també hi ha milers de joves independentistes que no abaixem els braços i que malgrat les circumstàncies adverses cada dia lluitem per complir el nostre objectiu: l'alliberament nacional. Tal com diu la lletra de l'himne de l'estat més jove del món, la brillant alba de maig ens ha fet veure la llum del camí que hem de seguir: la independència!

Montenegro lliure!

No tinc paraules per descriure les emocions que he viscut en les darreres 12 hores. La intenció inicial era viure l'escrutini a Podgorica, la capital del país, però la falta de lloc per allotjar-nos va fer que haguéssim d'optar per una segona opció: Cetinje, la capital històrica de Crna Gora, d'uns 16.000 habitants i feu de l'independentisme en aquest país petit i muntanyós.

M'ha sorprès especialment l'eufòria de la gent, cantant, cridant, onejant banderes i fent sonar clàxons. I a la nit, amb els resultats clars -pero no definitius- els civils empunyant les seves armes, des de pistoles a kalashnikovs passant per fusells de precisió, disparant trets a l'aire. Senzillament: pell de gallina. Cada ràfaga era una festa, cada bandera onejava de cada finestra i cada persona era un volcà d'alegria. Ahir vaig tenir enveja sana dels montenegrins, són un poble petit però tenen pàtria i la defensen. A Catalunya n'hem d'aprendre d'aquests detalls. En fi, ens sobren botiflers.

Els cinc catalans que hem vingut a Cetinje (Joan Mas) hem sigut els reis. Tothom ens comneix, tothom ens saluda, tothom ens demana si es poden fer fotos amb nosaltres, ens agafen les estelades i hi fan petons. Increïble! Vam venir amb cinc estelades i ja només ens en queda una, ens les treuen de les mans, fins i tot canten càntics nostres. Som els únics estrangers al feu de l'independentisme montenegrí i això ho han tingut en compte. Tothom ens acompanya a tot arreu, tothom ens presenta els seus amics i tothom ens diu que ens donen tot el nostre suport per la nostra lluita.

A Montenegro no s'accepta el vot per correu, cosa que ha provocat que els emigrants hagin tornat a Cetinje per votar. Gent de Los Angeles, de Praga, de Suïssa, de Londres, d'Atenes. Tothom torna per la independència. I nosaltres tornarem a Catalunya per treballar perquè un dia Catalunya sigui com Montenegro ahir a la nit.

Slobodna Crna Gora !!

Visca Catalunya lliure!!

Cap a Montenegro

Demà marxo cap a Montenegro per viure el referèndum i el naixement d'un nou estat a Europa. El viatge serà èpic: hi vaig en vaixell. Però bé, el que és més important de tot és que els montenegrins donin suport a la independència amb més del 55% dels vots, ja que Javier Solana i la UE han imposat aquesta condició de parcialitat a favor de l'status quo. De ben segur que arribarem a la fita i l'endemà es podrà proclamar la República de Montenegro lliure i sobirana, i la UE s'haurà d'empassar les seves condicions com una trampa que se li gira en contra, perquè ja existirà el precedent d'un estat que haurà arribat a la independència amb el vist-i-plau i els procediments requerits per la Unió. Montenegro no serà l'únic, n'hi ha molts que seguirem el mateix camí. M'acomiado, que demà m'he de llevar aviat, però prometo que un cop a Montenegro buscaré un ciber per escriure in situ els posts que facin falta. Visiteu el bloc!

La via independentista d'ERC

En 75 anys d’història ERC realitza dues accions que han revolucionat la política catalana: la proclamació de l’Estat Català, el 6 d’octubre de 1934, i la posició explícita a favor del ‘no’ en relació a l’Estatut de la Moncloa. En el primer cas, la dreta guanya les eleccions i deroga la reforma agrària que havia iniciat el govern republicà, tanmateix, a Catalunya continua governant ERC que es manté ferma en la seva intenció de mantenir vigent la Llei de Contractes de Conreu. Aquest conflicte, amb el referent de la revolució obrera a Astúries, provoca que Companys trenqui amb el govern de Madrid i proclami l’Estat Català, fet que comportarà la supressió de la Generalitat.

Avui dia, després que el Parlament hagués aprovat un estatut potent amb gran consens polític, Zapatero pacta l’articulat final un diumenge de matinada. Malgrat la rebaixa, el vot afirmatiu del poble sembla clar fins que hi ha un canvi sobtat en el context polític espanyol: ETA declara un alto-al-foc permanent i s’inicia el procés de pau a Euskadi. De seguida es dedueix que hi haurà contrapartides polítiques, i Catalunya no en vol quedar al marge. En aquest moment, la militància d’ERC, esperonada per l’èxit de la manifestació pel dret de decidir, es mobilitza contra el text en considerar-lo retallat a les exigències dels poders fàctics espanyols. Esquerra demana públicament el ‘no’, gest que representa la fi de l’status quo autonòmic, i que comporta que el 18 de juny els catalans decidim si volem l’Estatut de la Moncloa o si, per contra, iniciem l’etapa cap a la independència.

Arriba la sociovergència!

El Tripartit s'ha acabat. El PSC i ICV han expulsat ERC del govern de Catalunya per defensar l'Estatut del Parlament. Quin nivell democràtic que tenen aquests partits que expulsen els socis de govern per discrepar!! Ja feia dies que corrien rumors, sobretot des del posicionament d'Esquerra a favor del No al referèndum de l'Estatut, però, sincerament, mai hagués cregut que el PSC tindria la poca dignitat de fer fora ERC per no comulgar amb el pensament únic. Han mort el Pacte del Tinell i han mort futures coalicions d'esquerres a la Generalitat. Què esperen els socialistes ara? Fer Mas President de la Generalitat? i ICV? Veurem els d'esquerres de debò investint Artur Mas? La cosa és ben clara, ERC passa a ser el referent de l'esquerra a Catalunya i l'única opció que no s'aferra a la poltrona, ja que només cal veure quina ha sigut la reacció dels republicans quan han sabut que Maragall pretenia expulsar els sis consellers però no els càrrecs de confiança: si marxen els consellers, també marxen els càrrecs, per dignitat. La batalla està servida, i Maragall més val que gaudeixi de cada segon de President perquè no ho tornarà a ser. Mas en canvi, ja es pot fregar les mans perquè la sociovergència ha sortit de la clavaguera per instal·lar-se a palau, ara bé, necessitarà el suport del PSC i tindrà ERC a l'oposició, que es prepari. D'això se'n diu coherència ideològica, oi militants socialistes?

En fi, l'establishment polític català ha muntat aquest espectacle perquè ERC ha sigut coherent i ha promogut el No a l'Estatut retallat. Tenen la por al cos perquè saben que a Catalunya el poble ja no vol molles, i és que l'Estatut de Zapatero I, el Mentider, no entusiasma, i sobretot, que ben just tindrà el suport del 51% dels catalans.

No a l'Estatut de la Moncloa!