L'ofensiva des de dins

Com canvia viure l'ofensiva israeliana des del kibbutz. Des que vaig arribar que la gent ja ho pronosticava que hi hauria un atac contundent, però és que els avions que bombardegen Gaza surten d'aquí al costat, i la cosa acabarà malament, es veu a venir. I per què volen bombardejar Síria quan jo sóc a Israel? Ja és mala sort, perquè segons com vagi la cosa hauré de fotre el camp per potes!!

Això sí, entre els israelians he trobat un pragmatisme que no m'esperava. Tots estan cansats de la guerra i volen establir les fronteres definitives, volen fer sortir els colons de Cisjordània i crear l'Estat Palestí d'una vegada. Val a dir també, que la gent que hi ha aquí és molt laica: de 450 persones que hi viuen, no he vist més de 3-4 kipes, la resta és d'esquerres, i el grau de llibertinatge és força elevat.

Tot i això, ja veuré com acaba aquesta ofensiva, perquè demà potser seré a la vinya i hauré de marxar a correcuita. Clar que estant al desert, més val marxar amb força aigua. Per si de cas!

Ja sóc al kibbutz!

Quina passada. Després de tot un dia de viatge per fi he arribat a Israel, i per anar a l'oficina dels kibbutzim perquè me n'atorguessin un he hagut de fer una bestiesa de combinacions: a les 6.23 he agafat el tren des de l'aeroport Ben Gurion fins a l'estació central de busos de Tel Aviv, allà he agafat un bus fins a l'oficina dels kibbutzim, i se m'ha assignat Sde Boker, al desert del Nèguev, i no veieu quin viatge!! He canviat tres vegades de bus, i tots atapeïits i plens de soldats, motiu pel qual no m'estranya perquèe els fan petar. La cosa és molt curiosa perquè l'exèrcit és completament civil i, per tant, no tenen els galons apujats, i hi pots discutir. El trajecte Beer Sheva - Sde Boker l'he fet dret al costat del conductor.

Finalment, dir que el kibbutz és un oasi al mig del desert, el sol tomba de la calor, i sort en tenim de la piscina. Per cert, veig a venir que em tocarà treballar a la vinya ...

Me'n vaig a un kibbutz

D'aquí a un quart d'hora sortiré de Sant Quintí i no tornaré fins d'aquí a dos mesos. La raó, me'n vaig a un kibbutz a Israel. De moment m'espera un dia força mogut, ja que de Barcelona me n'aniré a Tel Aviv fent escala a Frankfurt, i demà a primera hora hauré d'anar a les oficines centrals dels kibbutzim per què me n'assignin un. Si puc triar, aniré al nord, a la frontera amb el Líban, sinó, tampoc faré mala cara. Ara com ara el meu ai al cor és saber si hi haurà connexió a internet i podré actualitzar periòdicament aquest bloc. Esperem que sí!

Autocrítica

Començant amb un adagi popular una mica escatològic, hem marejat tant la perdiu que ens ha acabat vomitant a les mans.

Per l'independentisme i especialment per ERC els resultats d'ahir no són bons. Només el 20% dels catalans que van anar a votar van fer servir la fórmula que els republicans demanàvem. Tot i això, analitzant el mapa electoral, podem veure que als feus tradicionals d'ERC el sí ha tingut molta força, i als feus tradicionals del PP és on el no ha estat més elevat.

Deixant a banda que pel catalanisme la paraula estatut va associada a millores d'autogovern, encara que en aquest cas ben just ho compleixi, i que el vot de la por del PP ha frenat molts votants independentistes a posar la mateix papereta al sobre que Acebes o Zaplana en cas que poguessin votar, el problema principal considero que ha estat la falta de temps per fer pedagogia. En el seu moment vaig criticar molt durament que ERC no s'oposés radicalment al pacte Mas-Zapatero l'endemà mateix d'haver-se produït, mirant de fer no sé quina mena de teatre per tal de mirar d'aconseguir el traspàs de l'aeroport del Prat a la Generalitat a canvi sumar-se al pacte. Després va venir la comèdia del vot nul, que ens va restar ben bé un mes de feina. I finalment, les bases, entre les quals m'hi incloc, vam forçar el cop de timó a favor del vot contrari al xantatge de la sociovergència. Per demanar el no s'havia de fer pedagogia, s'havia d'explicar el perquè, i s'havia de fer una campanya dura (sospito que s'estan guardant els cartutxos per la tardor, que ja m'està bé). La direcció no ha portat bé el tema, però no per això els hi treuré el suport que fa anys que els dono, i que ha posat l'independentisme com una opció vàlida de govern.

D'un 30% previsible de vot negatiu, ens hem quedat en un 20%. No és cap drama, els partidaris del sí tenen el més calent a l'aigüera, ja que no han sabut transmetre la il·lusió perquè la ciutadania refrendés el seu projecte. I només 3 de cada 10 catalans li han donat suport. Malgrat que els resultats dels vots vàlids no són bons per ERC, de fons la jugada ens ha sortit bé, i aquest estatut neix tocat de mort amb menys suport que l'estatut de Sau i amb un munt de contradiccions internes que el dia a dia ens anirà mostrant. Auguro una època daurada per l'independentisme, el sistema públic català ja frega el col·lapse, perquè sense un finançament propi no es pot fer front a les necessitats dels ciutadans d'un país europeu. Els independentistes ens hem exclòs d'aquesta farsa que ha suposat l'Estatut, i ens carreguem d'arguments per continuar la nostra particular lluita cap a la independència. Gràcies a Mas, a Zapatero, a Montilla, a Saura i a una bona colla de polítics apàtrides amb ganes de sortir a la foto ara tenim l'instrument que ens feia falta per crear més i més independentistes. Ahir es va cremar una etapa, i avui en comença una altra: 2014, any de la independència!

Pronòstic reservat

No cal marejar la perdiu. El sí ha guanyat amb un percentatge més alt del que s'esperava. Tot i així, val a dir que no ha triomfat i només 3 de cada 10 catalans amb dret de vot li ha donat suport. Personalment m'esperava que el no tingués un resultat més contundent, proper al 30%, però no ha estat així, i molts catalans han preferit quedar-se a casa o donar suport al sí en un gest claudicant que no valoraré, a fer l'acte de dignitat democràtica i nacional que suposava votar no. A casa nostra la paraula estatut va associada a millores en l'autogovern i això ha decantat molts catalans a no donar-li una garrotada votant en contra. Tot i així, el problema el tenen els que l'han promogut, que no han sabut tenir el suport de 7 de cada 10 catalans.

Per mi no ha canviat res, demà em llevaré com cada dia amb el cap ben alt i treballaré amb esforç i dedicació per l'objectiu que persegueixo des que tinc ús de raó: viure en un país normal, sense ocupació estrangera i sense dèficit fiscal. Per molta eufòria que tingui avui la sociovergència, els problemes quotidians que patim en aquest país no se solucionaran, perquè ni tindrem els (nostres) diners que ens són necessaris per fer polítiques socials ni tampoc tindrem el reconeixement legal que ens fa falta per ser com som. Les dones continuaran veient vulnerats els seus drets com a persones en relació als homes, malgrat que IC-V digui que l'estatutet és feminista. El medi ambient tampoc notarà res malgrat la proclama del gurú de l'essa sorda. Les contradiccions del sistema anirant petant soles i els seus autors s'hauran de tapar les vergonyes amb el que puguin. Jo en canvi caminaré com he fet sempre, amb pas ferm i decidit cap aquell espai que ens assegurarà les polítiques socials justes, el respecte pel medi ambient, la igualtat de gènere i l'autogovern i democràcia que ens fan falta. Avui no ha mort Catalunya, avui comença el tram final: el camí cap a la independència!

Els mercenaris de la ignorància

Avui votem el projecte d'estatut retallat. No cal reiterar que el sentit del meu vot serà de dignitat, votaré no per respecte a Catalunya, a la democràcia i a les seves institucions. El meu no és contra un text que no diu que Catalunya és una nació, és un no contra un text que no soluciona el dèficit fiscal que patim amb Espanya i que ens obliga a jugar a la mateixa divisió que territoris com Ceuta, Melilla, Badajoz o Palència, en lloc de jugar allà on ens mereixeríem jugar, compartint lliga amb Amsterdam, Munic, Torí o Estocolm. El meu no és contra aquells que ens han prohibit tenir seleccions nacionals catalanes, contra aquells que ens volen fer petit l'aeroport del Prat i així destruir l'economia catalana. I el meu no és un no a l'agonia autonòmica i un sí a l'autodeterminació.

Els independentistes hem estat els únics que en tot aquest procés hem donat arguments per justificar el sentit del nostre vot. En canvi, a què s'han limitat aquells partidaris del sí (amb la Plataforma per Catalunya, inclosa) ? Senzillament s'han limitat a fer servir el recurs de la por i l'odi. En cap moment han trasmès il·lusió per un projecte que no es creuen. Saben que el van aprovar per salvar el cul de Zapatero i les seves respectives cadires, començant per la direcció del PSC i acabant per aquells perdularis amb carnet socialista que ostenten algun lloc de treball públic que en el mercat lliure no podrien aconseguir mai per les seves pèssimes capacitats laborals.

El sí claudicant de tota aquesta tropa és un sí contra Catalunya. En canvi, ells propugnen el referèndum com una batalla contra el PP, un partit que és marginal a Catalunya però hegemònic a l'Espanya que tan s'estimen. No emboliquem la troca. Avui es vota l'Estatut, els referèndums contra el PP vindran quan es convoquin eleccions. Però mentrestant pensem en el país i la seva gent i no en les consignes dels partits que tradicionalment han governat aquest país i que ara se l'estan tornant a repartir pels propers trenta anys.

Aquests partits han fet unes campanyes tan lamentables com patètiques. CiU ens ven l'estatutet amb la frase "1979 o futur?", i jo responc que futur no és 79-bis, futur és 30 de setembre de 2005, això és futur!! Perquè amb l'estatutet de la Moncloa no millorem el finançament i no se'ns reconeix com a nació, entre altres tantes coses.

IC-V està fent una campanya enfocada a aquells votants superficialistes (que en té molts) i que es posen calents sentint que l'estatut és d'esquerres, l'estatut és ecologista, l'estatut és feminista ... tot dit per Saura, possiblement el polític més coherent que haguem tingut mai, sí, el mateix que va donar el vist-i-plau al pacte Mas-Zapatero sense ni tan sols saber de què anava. A més, en la campanya els pijosocialistes estan mentint a la ciutadania, entre altres coses afirmen que es reconeix Catalunya com a nació. Considero molt greu el nivell que estan assolint certs partits per fer que s'aprovi aquest projecte d'estatut. La mentida és el recurs més baix al qual un polític pot caure, i més encara quan sap que els propis ciutadans poden accedir al text al qual s'estan referint.

Pel que fa al PSC, aquest partit s'ha amagat de la campanya, i ha cedit tot el protagonisme a ciutadans anònims que es pensaven que eren enquestats per una televisió de barri. En la campanya han deixat que gent del carrer donés la seva opinió. Uns mínimament raonada, altres deien disbarats que l'equip de Pepe Zaragoza ha aprofitat vilment per pervertir el referèndum. Em quedo amb l'home que respon a la pregunta "què passarà si guanya el no?" "Si gana el no, no te digo nada!". Quin gran argument, vatua Déu!!

Finalment, tenim un govern de la Generalitat que s'assembla més al del dictador bielorús Alexander Lukashenko que no al del suec Goran Persson, perquè han calgut fins a dues denúncies expresses de la Junta Electoral Central per demanar que retiressin la publicitat que demanava participació per considerar-la parcial a favor del sí. I a més, divendres al vespre Maragall, ja sota advertiment de la JEC, va demanar el sí com a President en una entrevista a TV3. Avui pot passar de tot, podem guanyar, tot i així, m'estimaria més que vingués l'OSCE a controlar el procés perquè davant dels indicis la tupinada és molt possible.

79-bis? No, gràcies. Vull l'estatut del Parlament!

Visca Catalunya lliure!

La virtut de la mediocritat

Si Zapatero mereix un adjectiu, aquest és mediocre. Un governant d'un estat amb certa rellevància internacional no pot basar el seu discurs en el talante, és a dir, molta forma i poc contingut. Així és Zapatero. El polític demagog que és capaç de fer amb frivolitat una promesa d'alt contingut polític pels seus votants, i després desdir-se'n en una entrevista al canal de televisió il·legal del mecenes Polanco. El mateix ZP que no ha deixat de fer demagògia sobre la legalització dels matrimonis del mateix sexe per desgastar el seu rival polític, el PP. Fins i tot, no li ha tremolat el pols a l'hora d'apunyalar un president "autonòmic" del seu partit per sortir-ne reforçada la seva imatge política a Madrid. Això era el pacte Mas-Zapatero, una maniobra astuta per ascendir en popularitat, tot donant la feina bruta per fer als carronyaires de CiU. Tot sigui per tornar a la menjadora de la Generalitat tan aviat com es pugui, que dirien els convergents.

Ahir vaig seguir l'entrevista que Mònica Terribas va fer-li a la Moncloa. Vaig quedar astorat de la supèrbia del personatge, el qual no va respondre a cap pregunta de la periodista. Sempre tirava pilotes fora, sempre buscava els simplisme maniqueu, i sempre s'autoreverenciava com una icona de magnanimitat. Potser es pensa que els independentistes l'idolatrem per deixar-nos tenir la gestió compartida de l'aeroport del Prat, bwana ZP!

Ahir va quedar palès que la millor qualitat del president dels espanyols és la seva mediocritat: no contestar allò que se li pregunta, fer-se autobombo, i mentir tan frívolament com sigui possible. Per cert, tots aquells que ja teniu decidit que votareu Sí a l'Estatut, compteu que d'aquí a 7 anys rebrem la mateixa proporció d' inversió de l'Estat que el nostre PIB. Enlloc està escrit, però és la paraula de ZP, el mateix que un dia va dir que aprovaria la proposta d'estatut que sortís del Parlament ...

18-J Vota NO!