Elvira Lindo?

Estic content després de veure com la ciutadania ha respost la provocació d'aquesta suposada cosmopolita que defineix el catalanisme com un moviment insolidari de quatre pagesos, i al mateix temps eleva Espanya al punt de trobada de la cultura en majúscules. Segons Lindo del nacionalisme català ens n'hem de curar, del nacionalisme espanyol no en diu res. Curiosa doble vara de medir.

A la plaça de Sant Jaume s'hi han vist sobretot paraigües negres, estelades i pancartes a favor de la llengua. A part, també s'han deixat veure els taxidermistes, que en plena campanya electoral han provocat i insultat a tots els assistents, això sí, acordonats per una desena de mossos d'esquadra per fer més gran la seva llegenda de valents herois del nacionalisme no-nacionalista.

Qui és Elvira Lindo es pregunta molta gent. Doncs ben senzill, una periodista de la brunete progre que sovint escriu a El País coses com aquesta, i l'escriptora que va donar vida a Manolito Gafotas, un nen cañí de classe treballadora del barri madrileny de Carabanchel, el gran exemple de ciutadà del món que la seva creadora pregona. Que la seva invitació hagi provocat aquest terrabastall mediàtic no es deu només a la llengua que ha fet servir. O és que algú es pensa que els catalans hauríem reaccionat de la mateixa manera si hagués vingut Gabriel García Márquez, Ignacio Ramonet o Pedro Almodóvar? Del que ens queixem és de la poca rellevància de la convidada. Perquè per convidar personalitats amb un perfil tan mediocre, millor convidar algú de casa. Però Joan Clos, ens ha obsequiat així amb la seva darrera brometa d'alcalde pallasso, i ens ha endossat la Lindo perquè és amiga seva. Ras i curt.

Molts catalans castellanoparlants es deuen sentir atacats i insultats. No ho han d'estar, no protestem contra la llengua castellana, protestem contra el provincianisme de molts polítics catalans, que ja passa de taca d'oli. De cara l'any que ve, senyor Hereu, tornaran a anar a buscar a fora el que poden trobar a casa i de millor qualitat? Esperem que no.

Quid pro quo

No ens hauria de sorprendre que la revelació que dimarts va fer la Cadena SER sobre la suposada relació del diputat de CiU Antoni Fernàndez Teixidó i el cappare de la màfia russa Maltxas Tetruaschvili, vingués motivada per l'afany dels socialistes d'embrutar la imatge de CiU precisament ara que estem en precampanya electoral.

Primer de tot és ben clar que Fernàndez Teixidó, qui havia estat durant els 80 l'home fort del CDS a Catalunya, estava relacionat amb Tetruaschvili professionalment, a qui li buscava negocis a Catalunya. Ara bé, segons les diverses fonts, quan el líder mafiós va ser detingut per la justícia Fernàndez Teixidó va trencar-hi tota relació professional.

Davant aquesta situació es fan paleses dues maneres d'entendre la política: la política del joc brut i la política del joc net. Fent prevaler per davant de tot la presumpció d'innocència del diputat de CiU fins que no es demostri el contrari (qui cregui en la democràcia ha de creure en aquest principi tan elemental), es demostra que la mà negra del PSC ha intervingut en els seus mitjans de comunicació afins per damnificar el seu principal rival polític en les eleccions del dia de Tots Sants. Malgrat això, tampoc es tracta de compadir la pobra CiU dels Mas, Duran i Madí, perquè aquest mateix partit polític amb tots els seus dirigents en guàrdia va carregar durament, com mai s'havia fet en la política catalana, contra ERC i Carod quan l'ABC a instàncies d'Aznar va difondre intencionadament els informes del CNI que explicaven la trobada del llavors secretari general dels republicans a Perpinyà. De la trobada amb ETA Carod en buscava la pau, de la trobada amb la màfia Fernàndez Teixidó en buscava rèdits econòmics. Quid pro quo.

Està en crisi l'esquerra?

Després dels darrers esdeveniments polítics esdevinguts arreu del planeta en les darreres setmanes, observo preocupat el mal rumb que està portant l'esquerra.

Especialment significativa és la derrota dels socialdemòcrates a Suècia, els quals han governat el país escandinau en 65 del darrers 74 anys. En aquest cas, l'Aliança per Suècia, la nova dreta reeixida en el control del poder ha guanyat les eleccions amb un programa que, tot i ser més moderat que el d'anys anteriors, pretén canviar el model suec de l'estat del benestar: el més generós del món i tot un model a seguir per l'esquerra europea. Per tant, doncs, podem ser a les portes de la caiguda d'un referent polític de primer ordre.

El neoliberalisme avança i l'esquerra, ambígua i confosa com mai ho havia estat, no és capaç de renovar el discurs d'acord a les noves realitats socials per plantar-li cara amb força. Encara no s'ha desprès d'alguns mites marxistes, com ara les classes socials emanades d'aquells que són o no propietaris dels mitjans de producció. Vivim a l'era post-industrial on els estats-nació són caducs de cara a oferir uns bons serveis públics als ciutadans, els quals als països civilitzats són tan heterogenis com religions, llengües i cultures hi ha. No s'hi val a badar, perquè sinó el discurs de rebuig al sistema econòmic neoliberal majoritari actual (a causa de la mala política dels partits socialistes europeus durant els anys 70 i 80) el canalitzaran altres moviments emergents com ho són l'islamisme radical o la nova extrema dreta, que ha entrat amb força al parlament del land de Mecklemburg-Pomerània Occidental amb 6 diputats d'un total de 71 en les eleccions celebrades aquest diumenge passat. Un altre exemple prou penós el trobem en els avalots que hi ha a Hongria perquè el govern socialista ha estat manipulant els índex econòmics per accelerar la seva entrada a la zona euro (tàctica que ja va seguir el també socialista Kostas Simitis a Grècia). Malgrat ser residual a Hongria, l'extrema dreta està capitalitzant les manifestacions de rebuig contra el govern, i de ben segur que en les properes eleccions municipals que s'han de celebrar l'1 d'octubre n'obtindrà el seu premi.

A l'Europa geogràficament més propera a nosaltres estem presenciant l'espectacle patètic del Partit Socialista Francès, que, per enfortir les opcions de la seva potencial candidata a la presidència de la república, Ségolène Royal, ha renunciat a fer d'esquerra tot escurant-se al centre a canvi d'una estratègia de mediatització extrema de la candidata que no aporta res al debat ideològic i molt a la desafecció dels ciutadans per la política. Tampoc vull obviar que el mentor espiritual d'aquesta estratègia dels socialistes francesos és el mateix Zapatero, el mateix que avui ha donat suport al defensor del poble i dirigent del PSOE, Enrique Múgica en el seu veredicte per declarar inconstitucional diversos punts elementals de l'Estatut de la Moncloa, que no vaig refrendar per insípid i edulcorat.

A les Amèriques la situació és diferent: el 1998 s'inicia amb la victòria de Chávez a Veneçuela un nou procés polític anomenat per molts politòlegs la segona independència, és a dir, aconseguida la independència política a principis del segle XIX, les antigues elits colonials encara dominaven el poder econòmic i cultural. Amb Chávez, Lula i Evo Morales es qüestiona aquest control per una minoria i s'accelera la renaixença dels pobles indígenes amb lleis que en reconeixen els seus drets. Aquesta esquerra de nova fundació a Amèrica (a part de Castro i Allende, cap altra esquerra hi havia governat mai) està en continu creixement i és una important font d'inspiració dels moviments de nova esquerra europeus a l'esquerra dels partits socialistes tradicionals. Malgrat aquest bon cicle, Chávez m'ha decepcionat en la seva "aliança" amb l'Iran. És evident que ambdós estats tenen un enemic comú amb seu a Washington, però els valors de la República Islàmica de l'Iran són oposats gairebé en la seva totalitat als valors de la revolució bolivariana. Talment és com si l'esquerra alemanya s'aliés amb l'NPD per prendre el poder a la dreta tradicional de la CDU.

Tornant a Europa, sóc del parer que el declivi dels partits tradicionals d'esquerra és fruit del caràcter excessivament orgànic d'aquests. Els nous dirigents polítics en comptes de promocionar-se dins la societat civil es promocionen dins dels partits, per la qual cosa el desconeixement entre un i altre és abismal. Sincerament, pel bé de les classes de renda mitjana i baixa espero que els partits socialistes deixin de ser borses de treball pels seus militants, per passar a defensar d'una vegada els interessos dels treballadors contra l'ofensiva de la dreta neoliberal.

Cua de palla

El Vaticà i l'Església en general no són sants de la meva devoció, ara bé, en la darrera trifulga entre Occident i l'islam defenso el Papa sense que serveixi de precedent. És evident que Benet XVI es va equivocar citant Manuel II, emperador de Bizanci, en unes paraules en les quals deia que l'islam només havia portat maldat al món, però això no és excusa perquè arreu del planeta les comunitats musulmanes s'alcin en avalots contra tot allò i tot aquell que faci tuf d'occidental. Hem viscut un altre episodi on les elits polítiques, econòmiques i religioses dels països musulmanes direccionen intencionadament l'apatia social dels seus ciutadans cap a Occident, tal i com fan a Palestina, l'Iran, el Líban i tants altres països.

Realment l'home que surt a la fotografia s'ha escrit ell mateix la pancarta? Qui li ha escrit? Qui li ha dit el que va dir el Papa? Han deixat que aquest home interpretés el significat de les paraules del pontífex, o algú altre en una acció d'altruïsme sense límits li ha interpretat per ell? No siguem il·lusos. Com la cristiandat va viure les croades ara fa uns quants segles, avui l'islam viu la seva lluita existencial contra l'enemic, és a dir, l'estat secular, i l'única manera que tenen de frenar la inevitable arribada d'aquest és aturar el progressiva divergència entre la política i la religió mitjançant la guerra.

D'altra banda, aquests avalots han provocat una reacció del tot històrica: el Papa s'ha desdit d'allò que havia dit, no pas de manera taxativa, però si que ho ha fet tàcitament. Me n'alegro per haver esdevingut aquest precedent, ara bé, no crec que la postura llagotera d'Occident, i ara de l'Església, sigui la millor manera per donar suport als musulmans que no volen ser serfs de Mahoma i que creuen en l'entesa de civilitzacions i en l'estat secular. Em cansa profundament haver de sentir una vegada i una altra com l'islam s'ofèn quan un diari de Dinamarca publica unes caricatures de Mahoma, m'ofèn sentir personatges d'esquerra-pija justificar els aldarulls que hi va haver a París un any enrere amb l'argument de la lluita de classes quan als barris obrers d'Europa mai s'havien dut a terme salvatjades d'aquelles magnituds, i m'ofèn especialment sentir que Israel és un estat feixista quan és l'única democràcia de l'Orient Mitjà.

Sóc conscient de l'acomplexament ideològic de molta gent del "món lliure" de cara a d'altres civilitzacions, no és ser racista exigir-los el compliment dels drets humans, la separació entre religió i estat i un sistema democràtic. Tampoc això vol dir seguir la política exterior dels EUA de la qual en sóc un ferm detractor, ni tampoc desmenteixo que aquí respectem el drets humans en la seva totalitat. Però entre el martiri diví i la llibertat individual, m'estimo més la segona opció.

País Valencià: l'esperança s'esvaeix

Em sembla que el títol és prou eloqüent. Després de molts mesos de treballar amb l'horitzó d'una coalició unitària valencianista i d'esquerres per tal de sumar la força d'EUPV, el Bloc, els Verds i ERPV per impedir una nova majoria absoluta del PP a la Generalitat valenciana, l'esperança sembla que es comença a esvair. EUPV en té la paella pel mànec com a únic partit que actualment té representació parlamentària, i d'aquesta organització en depèn l'esperat final feliç.

Tal com informa avui Vilaweb, el consell nacional dels comunistes ha avalat la fórmula que els seus negociadors havien ofert al Bloc en la qual s'ofereix als nacionalistes el 20% dels representants escollits, quan des del Bloc ja s'havia anunciat anteriorment que no es prendrien seriosament la negociació fins que EUPV no els cedís com a mínim el 30% dels representants potencials. A més, el Bloc exigeix el cap de llista per la circumscripció de Castelló adduint que en les eleccions de 2003 va aconseguir-hi més vots que EUPV. En relació a ERPV, organització que des de la primavera ha anat distanciant-se del possible pacte, se li oferiria el tercer lloc per Alacant, una posició procliu a obtenir representant.

Val a dir que el 25 de maig de 2003 EUPV va treure el 6,45% dels vots i 6 escons, el Bloc va obtenir-ne el 4,77% i cap diputat pel fet de no complir la llei del 5%, que únicament s'aplica al País Valencià, i que és la veritable xacra per la qual té sentit la coalició, i així plantar cara a la dreta i l'espanyolisme, que si no existís el PSOE serien la mateixa cosa.

Des del meu punt de vista qualsevol intent fallit de coalició no tindrà justificació, ni d'uns ni d'altres. Encara que en aquest cas concret cal recriminar la prepotència d'EUPV, que fa valer el seu afincament a les corts per voler treure'n un acord excessivament favorable, quan el Bloc només està gairebé dos punts per sota i és encara superior en presència als ajuntaments. I al Bloc val a criticar-li el fet de voler jugar a dues bandes plantejant un possible acord amb un PSOE que no ha fet altra cosa que seguir el joc del PP en tots els aspectes fonamentals.

Sense un acord EUPV-Bloc el PP continuarà remenant les cireres, inventant-se llengües, destrossant el territori i treballant per ofrenar noves glòries a Espanya.

Jo també vull un estat propi!

Seguint la campanya proposada per Xavier Mir vull donar per ressucitat aquest bloc que a causa de les meves aventures estiuenques i a la mancança de tecnologia eficaç que he patit, no ho pogut actualitzar. Per tant, aquesta adhesió té una doble finalitat: posar el dit a la nafra dels mitjans de comunicació per tal d'afavorir un debat net i transparent sobre el dret d'autodeterminació d'aquest país, i donar pas a la segona temporada de Matadracs amb noves cròniques.

Hi esteu tots convidats!