La justícia espanyola és parcial

Els problemes reals de Catalunya

En plena precampanya el partit dels dos caps (PSC i ICV, tots dos tenen la seu a Ferraz) s'entesten a intentar persuadir l'electorat tot adduint que no ens hem de preocupar pel país sinó pels "problemes reals" que aquest pateix. Tot fent gala d'un discurs suposadament racionalista contrari a les tesis dels "nacionalistes romàntics i folls" que encarna Esquerra.

Per "problemes reals" crec que es volen referir a aquells problemes relacionats amb la sanitat i l'educació pública, amb el transport (aeroport, TGV i rodalies de Renfe), amb les pensions de jubilació i de viduïtat, amb l'intent d'evitar incloure més debats com el de la llengua (ja que per aquests il·lustres el català i el castellà estan en condicions d'igualtat i sempre s'han parlat a Catalunya), acompanyat d'un llarg etcetèra.

Segueixen la filosofia de no voler veure més enllà de la superfície dels problemes (especialment en el cas dels pijosocialistes d'ICV) i la de fer claudicar la gent de tota reivindicació nacional a canvi d'un sistema públic més que clientelista vers els que es porten bé amb ells (només cal que furguem una mica en les administracions controlades pel PSC per saber que la majoria de treballadors que hi ha són amics i coneguts dels lampistes del carrer Nicaragua, per la seva traça a l'hora d'"enxufar" els seus militants).

Tornant al tema central d'aquest post, no cal ser gaire intel·ligent per veure que els "problemes reals" que Catalunya pateix es redueixen a un problema de fons: la nostra sobirania no és en mans dels nostres ciutadans, sinó que està en mans de l'Estat Espanyol, i això fa que anualment patim un dèficit fiscal del 9,3%, que des de Madrid es decideixi quants trens de rodalies hi ha d'haver al Principat, i que l'Aeroport del Prat no sigui de primera. Sense el jou espanyol no patiríem la rèmora de veure perduts el 9,3% dels nostres impostos anualment, quantitat que acumulada des de 1978 crea una xifra desacomplexadament vergonyosa que ha frenat l'avenç del nostre estat del benestar. I mentrestant les àvies malviuen amb 300 euros, els trens cada dia van pitjor, l'economia catalana s'ensorra perquè no les empreses importants ja no s'instal·len a casa nostra per la falta d'un aeroport de referència, i els joves cada dia veiem el futur més negre.

Tal com tenim avui dia l'estructura econòmica i social de Catalunya, ser independentista és l'opció natural de futur i progrés, perquè sense aquesta continuarem com avui, és a dir, anant a pitjor. En canvi, defensar l'espanyolisme (l'estat actual), encara que ells mai ho anomenin espanyolisme, no és res més que una opció de radicals que únicament volen defensar la seva bandereta a tota costa, encara que això comporti tot el que he expressat anteriorment.

Pel dret dels nostres avis de viure amb dignitat, i pel dret dels nostres joves a tenir un futur millor l'única opció és la independència, per solució els problemes reals dels ciutadans.

Avui ser independentista és natural, voler mantenir la unitat d'Espanya és ser radical, i sinó, que preguntin al carrer com viu la gent.